Cerca de notícies

Enquesta

Regals de futur

2/1/2011 |

 

Alejandro Bustamante i José Enrique Bagaría broden els preciosos ‘Sis sonets' de Toldrà.

Tot estudiant d'instrument s'enfronta durant la seva formació a molts compositors recordats pels seus exercicis tècnics i ignorats per la resta de l'obra. Per als pianistes, un nom recurrent és Carl Czerny, autor prolífic que ha atret l'atenció de Martin Jones, avesat als enregistraments enciclopèdics (Granados i Mompou han passat pels seus dits). Jones presenta el segon volum de les sonates de piano de Czerny, un doble disc de Nimbus que inclou la primera i última sonates publicades pel compositor vienès, un nom útil per seguir l'evolució de l'estil clàssic cap al romanticisme o, més aviat, la pervivència d'elements clàssics en l'era romàntica.

 

Czerny va ser deixeble de Beethoven, de la genialitat del qual, tanmateix, queda ben lluny. Beethoven pur és el que ofereixen Paul Lewis, la Simfònica de la BBC i Jiri Belohlavek en un àlbum triple d'Harmonia Mundi. Després de l'aplaudida integral de les sonates per a piano, Lewis aborda els cinc concerts amb la mateixa claredat expositiva, rigor musical i equilibri expressiu. Si lectures més vistoses són viables, les virtuts del pianista britànic no són menys vàlides: no s'ha de confondre sobrietat amb fredor.

Als antípodes temperamentals de Lewis hi ha Rolando Villazón, immers en un procés de retorn a la primera línia de futur incert. No deu ser gens fàcil tirar endavant quan totes les orelles estan pendents del mínim defalliment i quan el mercat, sempre voluble, ja està enaltint altres tenors. Potser per això és saludable la seguretat de la música del propi país. ¡México! (Deutsche Grammophon) combina clàssics de tota la vida com Bésame mucho amb exemples de compositors actuals com Daniel Catán. El sofisticat acompanyament dels Bolívar Soloists és un bon suport per a un Villazón que pot haver perdut part de frescor vocal però gens d'energia comunicativa.

L'astoradora longevitat vocal de Plácido Domingo és un bon exemple? O el seu tarannà omnívor és desaconsellable? Sigui com sigui, el tenor continua ben actiu a les portes del setantè aniversari, encapçalant un recull colorista de fragments de sarsueles relacionades amb la capital de l'Estat. Encara que només participi en cinc peces i que l'armadura vocal ja mostri alguns bonys, Domingo és el principal reclam d'aquest distret Viva Madrid (Deutsche Grammophon).

Al Teatro Real Dynamic va filmar la segona (i menys freqüent) de les òperes conservades de Monteverdi, Il ritorno d'Ulisse in patria, en un diàfan muntatge de Pier Luigi Pizzi amb amorosida direcció musical de William Christie. Si Kobie van Rensburg com a rei d'Ítaca no té la veu més mel·líflua, Christine Rice té tota la noblesa de la pacient Penèlope.

El mateix segell va filmar a Torí Aci, Galatea e Polifemo de Händel, en una producció de Davide Livermore que farceix amb personatges desdoblats i vídeos aquesta serenata d'argument pastoral sense violentar la deliciosa partitura. Antonio Florio demostra que no cal caure en les exageracions d'altres directors italians per generar interès, i Sara Mingardo i Ruth Rosique són unes entendridores protagonistes.

La soprano catalana segur que en el futur donarà més alegries, com també el violinista Alejandro Bustamante i el pianista José Enrique Bagaría, protagonistes d'un nou volum de la col·lecció que editen Columna Música i Joventuts Musicals d'Espanya. La nitidesa del so, la conjunció mil·limètrica, l'energia ben conduïda brillen en obres de Franck i Messiaen. Però si hem de triar només una música per a aquests Reis, que siguin els preciosos Sis sonets de Toldrà que Bustamante i Bagaría broden.

Xavier Cester
Avui