Cerca de notícies

Enquesta

La tragèdia d'un pare

6/12/2010 |

 

‘Die Walküre' és un devastador drama familiar en què un pare permet l'assassinat del seu únic fill Un home s'allunya, espatlles enfonsades, capcot, amb una llança en una mà, i a l'altra, el vestit que acaba d'arrencar a la seva filla que jeu, envoltada d'un anell de foc, en un son profund. Oblidem-nos de déus i herois, per a Vera Nemirova Die Walküre és una tragèdia intensament humana.

 

Podria semblar que la nova producció de Der ring des Nibelungen que la directora búlgara està realitzant a l'Òpera de Frankfurt es basa només, com el que hem vist fins ara de Robert Lepage al Met, en una gran maquinària escènica: en el cas de Nemirova, quatre anells mòbils i concèntrics dissenyats per Jens Kilian dels quals treu, tanmateix, un resultat sorprenent. Però aquí acaben les semblances, perquè la direcció de Nemirova està a anys llum, en la seva anàlisi de les motivacions i les relacions entre els diversos personatges, de la mirada plana del canadenc.

Amb tanta perspicàcia com habilitat, Nemirova ofereix multitud de detalls que aprofundeixen en la psicologia dels protagonistes, posada encara més en relleu en el marc abstracte (amb innegables ecos de Wieland Wagner) del decorat. Així, Siegmund i Sieglinde fugen d'un marc claustrofòbic en què impera la llei brutal de Hunding (un imponent Ain Anger) cap a l'aire lliure i la passió: la dimensió fàl·lica de Nothung quedava tan clara com subtilment mostrada. En el segon acte, ja que no els pantalons, Fricka sí que du la llança davant la deixadesa de funcions de Wotan, entortolligat en l'embull de personatges del cicle, els noms dels quals apareixen escrits en grafits (significativament, el d'Alberich es resisteix a ser mogut).

Però, si d'alguna manera es pot resumir l'argument de Die Walküre, és com un devastador drama familiar en què un pare permet l'assassinat del seu únic fill i condemna la seva filla més estimada. La mort brutal de Siegmund i el dolor paral·lel de Sieglinde i Wotan posaven la pell de gallina, més encara amb l'aparició triomfant de Fricka (una incisiva Martina Dike). I, si en el duo del segon acte, la jove salvatgina que és Brünnhilde queda corpresa per les angoixes del pare, en el tercer, el seu gran duo està graduat de manera magistral, des de la fúria inicial de Wotan fins a l'emotiva abraçada entre pare i filla: Wotan acaba aquesta òpera derrotat sense remissió.

Com resol Nemirova un passatge com el de la cavalcada de les valquíries? La transforma en una cerimònia fúnebre de soldats morts en algun dels conflictes que ensangonen el planeta: la desfilada de taüts ens recorda que el final de tota guerra és la mort. Nemirova tracta amb tacte aquestes verges guerreres, commocionades en saber que Sieglinde està embarassada i al límit de la revolta per defensar la seva germana caiguda.

La representació va ser, sense por d'exagerar, la millor que hem sentit mai a Sebastian Weigle: temps ben ajustats, detalls perfectament integrats en el discurs global, una cabal comprensió de l'estructura de l'obra i una gran cura per no ofegar les veus. Weigle va estar tan amatent a l'ardor amorós del primer acte com al to èpic del tercer.

El nom més conegut del repartiment era Eva-Maria Westbroek, Sieglinde de veu fàcil, expansiva i, a més, molt bona actriu, millor que el seu marit real, Frank van Aken. El tenor, tanmateix, va ser un Siegmund de timbre clar i consistència heroica. Terje Stensvold va ser un Wotan amb forces més que suficients com per explorar fins al final tots els matisos d'un personatge inesgotable. Susan Bullock no ens va convèncer d'entrada (el greu és feble), però, en el tercer acte, la seva Brünnhilde va arribar a cotes commovedores. Ras i curt, en el seu equador, el de Frankfurt es confirma com un dels Rings més apassionants de l'actualitat.

Xavier Cester
Avui