Cerca de notícies

Enquesta

Música nocturna

14/11/2010 |

 

Esa-Pekka Salonen va estrenar i enregistrar la ‘Simfonia núm.4' d'Arvo Pärt.

Les grans obres del repertori, per molts cops que l'haguem escoltat, sempre mantenen la seva capacitat de sorprendre'ns, d'oferir perspectives inesperades sempre que estiguin en mans d'intèrprets amb capacitat de capbussar-se en els seus misteris. René Jacobs és d'aquesta mena d'artistes recreadors i fins i tot en una peça que el sofert lector sap que no és de les favorites del cronista com és Die zauberflöte de Mozart, els resultats són fascinants.

 

El director belga no té por de pecar d'intervencionista en aquesta nova gravació per a Harmonia Mundi, i la inclusió de cadències en els números vocals i d'intervencions instrumentals (no necessàriament amb temes de la mateixa òpera) per subratllar els diàlegs parlats són moneda corrent, però s'ha de ser molt talibà per no deixar-se seduir per l'impuls dramàtic del discurs de Jacobs, la prestació de l'excel·lent Akademie für Alte Musik de Berlín i un repartiment equilibrat.

La llum triomfa sobre la foscor en aquest títol, però qui sap si només de forma temporal, perquè la nit té molts atractius. Potser per això el Quartet Casals es passeja per un carrer nocturn en la portada del nou disc per a Harmonia Mundi, Metamorphosis, de clara filiació hongaresa. Bartók (compositor amb moltes pàgines de suggeridor caràcter nocturn) amb el seu Quartet núm. 4, Ligeti amb el primer (titulat justament Metamorfosis nocturnes) i Kurtág són els protagonistes d'un treball excel·lent, tal com ja ens tenen avesats els Casals, i que pot servir de pròleg immillorable per al seu cicle de concerts a l'Auditori que arrenca aquest dijous.

El disc dels Casals planteja un camí estilístic possible dins el turbulent segle XX. El CD que Jan Vogler i Kristjan Järvi han gravat per a Neos, amb un concert per a violoncel d'Elliot Carter i Udo Zimmermann cadascun mostra que la diversitat estilística –altrament dita eclecticisme o confusió, segons el punt de vista– continua
sent un tret distintiu del que portem del segle XXI. Si per una banda tenim la irrenunciable complexitat i la penetrant angulositat del primer, per l'altra hi ha el to més melós, menys adust (el títol de Lieder von einer insel deu tenir part de culpa) del segon.

La família Järvi sempre ha estat molt vinculada amb la música del seu compatriota Arvo Pärt, però és lògic que siguin Esa-Pekka Salonen i la Filharmònica de Los Angeles els que hagin gravat per a ECM la Simfonia núm.4 de l'estonià, no debades la van encarregar i estrenar l'any passat. Sense abandonar la depuració habitual del seu llenguatge, aquesta partitura té un dramatisme subjacent que Salonen mostra de manera exemplar.

Continuem en terreny simfònic, perquè David Zinman edita a RCA la novena de Mahler amb la Tonhalle de Zuric. Potser és aquesta la simfonia de Mahler que admet millor una lectura despullada i sense sobrecàrrega emocional. Però que ningú temi un excés de fredor, sota la batuta de Zinman el gran adagio final manté tota la seva capacitat de colpir.

Tenir el suport d'intèrprets de prestigi és imprescindible perquè un compositor faci sentir la seva veu. Simon Rattle va ser un gran campió de la música de Nicholas Maw (1935-2009) i un dels promotors de Sophie's choice, la mateixa història del film amb Meryl Streep, de la qual Opus Arte edita l'estrena, el 2002, al Covent Garden. Minuciosa en extrem en el seguiment de la trama (dura tres hores i tres quarts), la música aconsegueix fer partícip del drama aquesta ànima perduda forçada a una decisió terrible durant l'Holocaust i que Angelika Kirchschlager encarna amb commovedora convicció.

Encara més dilatada és Götterdämmerung, sobretot si s'interpreta amb els temps amplis de Mark Elder. El segell de l'Orquestra Hallé edita el testimoni d'uns concerts que devien fer època a Manchester, per la direcció inspirada i noble d'Elder i la consistència d'un equip amb una de les Brünnhilde més interessants del moment, Katarina Dalayman, i un Siegfried, Lars Cleveman, que creix al tercer acte.

Després de tants drames, millor acabar amb una nota de color, gentilesa d'Alondra de la Parra i la Filharmònica de les Amèriques. El doble àlbum Mi alma mexicana (Sony) és una celebració de la música del país centreamericà, des dels insubstituïbles Huapango de Moncayo i Sensemayá de Revueltas, fins a figures força menys divulgades, i, alhora, del 200è aniversari de la seva independència.
A veure què podem celebrar d'aquí a dos segles.

Xavier Cester
Avui