Cerca de notícies

Enquesta

Primers èxits

7/11/2010 |

 

L'Òpera Nacional Danesa porta ‘Manon Lescaut' a 14 poblacions del país: això és fer una gira Viure només d'obres mestres no és, en absolut, rebutjable, però pot ser un xic avorrit. La imperfecció també té els seus atractius, no pas poc considerables, més encara quan es troba en els passos previs a la mestria. Sense necessitat de caure en concepcions teleològiques extremes i imaginar que tota obra de joventut conté per força el germen de genialitats ulteriors, resseguir les etapes més significatives de la carrera d'un compositor té innegables al·licients, i, sens dubte, un dels períodes més apassionants és el dels primers èxits.

 

Casualitats del calendari, a Copenhaguen han coincidit els dos primers triomfs dels principals autors italians d'òpera de la segona meitat del segle XIX i començament del XX, Verdi i Puccini. El salt qualitatiu entre Oberto, el debut del primer d'ells, i Nabucco és impressionant, fins i tot sense tenir en compte el que vindria després, i si els més llepafils poden sentir certa mania davant la popularitat extrema de Va pensiero (l'antídot és fàcil, només cal recordar la preciosa escena de la mítica sèrie televisiva Verdi, quan el compositor descobreix els primers versos del cor), el tremp de la partitura és irresistible. I això és el que va tenir, justament, la direcció musical de Pier Giorgio Morandi i el que va obtenir de les forces de l'Òpera Reial Danesa en aquesta nova producció representada en aquesta perla de teatre que és l'Operaen.

El muntatge d'Elisabeth Linton pot ser qualificat de modernitat apta per a tots els públics: murs grisos, espais freds, vestuari contemporani i una narració que evitava els elements religiosos per centrar-se en el conflicte entre les filles (una real, l'altra no) d'un dictador amb deliris de grandesa, ja pressentit en una obertura on veiem Fenena i Abigaille esbatussar-se de nenes. La part sanguinària l'aporta, no obstant això, un fanàtic Zaccaria que acaba cobert d'hemoglobina. L'aliança final entre aquest i Nabucco no inspira cap confiança.

El nivell vocal va ser el menys engrescador. Francesca Patanè va aportar ímpetu i energia a la seva Abigaille, però de soprano dramàtica d'agilitat, res de res: la tessitura la va derrotar per dalt i per baix i la coloratura era aproximativa. Almenys, el fraseig era més ben intencionat que el del Nabucco vociferant de Boris Statsenko, desproveït de tota noblesa verdiana. Això sí, tenia les notes, no com el Zaccaria impossible (el registre greu era un zero a l'esquerra) de Sten Byriel. El públic danès, més educat o amb paràmetres diferents dels d'altres latituds, va aplaudir tothom.

El cronista ignorava que, al costat de l'Òpera Reial, existeix l'Òpera Nacional Danesa, una companyia itinerant que, en l'antic escenari de la primera institució, va dur el seu muntatge de Manon Lescaut, una òpera les belleses musicals de la qual compensen amb escreix un ritme dramàtic a saltirons. Una reflexió banyada d'enveja: en un país menys poblat que Catalunya, l'obra de Puccini rebrà 22 representacions en catorze poblacions diferents: això és fer una gira i la resta són punyetes.

La producció de Francesco Saponaro és de gran dignitat, amb l'acció traslladada a l'època del compositor, sense cap guany evident i alguna pèrdua de versemblança. L'element més destacable dins d'un decorat d'una senzillesa pràctica, pensada per a la carretera, són les filmacions que emmarquen els actes primer i tercer. La batuta de Giordano Bellincampi no es va entretenir en flors i violes i va anar directa a la jugular, pecant només d'ocasional contundència. Les veus es movien en uns paràmetres d'aplicada correcció, amb la Manon de Victoria Nava com a punta i el tenor Dominic Natoli patint i fent patir en un rol de tessitura mal girbada com Des Grieux.

Xavier Cester
Avui