Cerca de notícies

Enquesta

Adéu a ‘la Stupenda'

12/10/2010 |

 

Mor als 83 a la seva llar de suïssa la cantant Joan Sutherland, una de les veus més prodigioses del segle XX, amb una tècnica només a l'abast de les grans dives.

Va arribar al Liceu en plena ascensió amb ‘Puritani', la temporada 60/61 El titular és, per un cop, fàcil: ha mort una de les més grans cantants del segle XX. Tanmateix, és insuficient per resumir el que ha estat i ha representat Joan Sutherland, desapareguda ahir a 83 anys en la seva llar suïssa. Amb Sutherland marxa una veu d'un impacte fenomenal manejada per un tècnica impressionant que, seguint la petja de la Callas, va excel·lir en els grans papers del belcantisme romàntic (entre altres repertoris), potser sense el tremp dramàtic de la seva antecessora, però amb una perfecció instrumental i un rigor estilístic amb pocs parions, per no dir cap. No es tractava, tanmateix, d'un cant mecànic i fred; ben al contrari, en les millors interpretacions de Sutherland sempre quedava palesa la joia, el pur plaer de cantar, que es transmetia immediatament a l'espectador embadalit.

 

Va ser amb una mítica Lucia di Lammermoor de Donizetti, el 1959, al Covent Garden, quan la seva carrera va ser catapultada a la fama. Però els anys previs no semblaven predisposar-la en aquesta direcció. Nascuda a Sydney el 7 de novembre de 1926, Sutherland va arribar el 1951 a Londres, i la consistència de la seva veu va fer que abordés papers com Aida o Eva dels Mestres cantaires que ara semblen exòtics vista la trajectòria posterior. Va ser el director Richard Bonynge, amb qui es casaria el 1954, qui va descobrir la seva autèntica personalitat vocal, la d'una soprano dramàtica d'agilitat, capaç d'ascendir fins al registre sobreagut amb un so ple i ric, i de negociar les més alambinades floritures amb una facilitat insultant (qui trina avui com ella?).

Sutherland no només va deixar la seva petja en títols com Lucia, I puritani, La sonnambula, La Traviata o Norma, sinó que, esperonada per la insaciable curiositat del seu marit, també va ressuscitar obres oblidades com Semiramide de Rossini o Esclarmonde de Massenet. Però no tot eren tragèdies en la seva carrera. Sutherland també tenia una irresistible vis còmica ben explotada en títols com La fille du régiment. La conquesta dels principals teatres del món, amb Londres i Nova York com a ports principals, va anar acompanyada de la col·laboració regular amb artistes com Marilyn Horne o Luciano Pavarotti, d'una intensa activitat discogràfica, sobretot per al segell Decca, on deixaria constància dels seus principals papers, però on també signaria fites inesperades, com una referencial Turandot de Puccini.

Sutherland va arribar al Liceu en plena ascensió meteòrica, amb Puritani la temporada 60/61 i una Lucia el curs següent que van causar una profunda commoció. El seu retorn es faria esperar, amb Norma el 1986, i Lucia i Lucrezia Borgia la temporada 88-89, al costat d'un altre monstre sagrat, Alfredo Kraus. Sutherland es va acomiadar dels escenaris el 1990, però va visitar Barcelona com a jurat en algunes edicions del concurs Viñas. El seu capteniment senzill, quasi casolà, no amagava que érem davant de qui es mereixia amb honors el sobrenom amb què la van rebatejar a Itàlia: la Stupenda.

Xavier Cester
Avui