Cerca de notícies

Enquesta

Fitxatges estrella

10/10/2010 |

 

El tenor Piotr Beczala té molts números per ser una de les estrelles en futures gales del Met. Pocs teatres com el Metropolitan de Nova York saben celebrar una festa com cal quan l'ocasió s'ho mereix. El 1991 va ser el 25è aniversari de la inauguració de l'actual seu al Lincoln Center, i la desfilada d'estrelles és espectacular, com recull el doble DVD editat per Deutsche Grammophon. En cartell, grans bocins lírics, els tercers actes de Rigoletto i Otello i el segon de Die Fledermaus, en ell mateix, una festa amb més figures cantant davant els convidats del príncep Orlofsky, i tot plegat en produccions ultratradicionals al gust de la casa.

 

A més de sentiments de nostàlgia, el visionat d'aquesta vetllada maratoniana pot despertar curiositat per saber què se n'ha fet de noms antany destacats i ara desapareguts (Cheryl Studer, Kathleen Battle, Aprile Millo), així com admiració per cantants d'evolució més estimulant com Frederica von Stade, Samuel Ramey o Hermann Prey. Els reis indiscutibles del Met són, tanmateix, Luciano Pavarotti (no en la millor de les formes) i Plácido Domingo, si bé la reina de la nit va ser una Mirella Freni esplendorosa: la seva Desdèmona davant el referencial Otel·lo de Domingo val un imperi.

Piotr Beczala té molts números per ser una de les estrelles convidades en futures gales del Met. El polonès s'ha situat en un lloc privilegiat en la sempre complicada categoria tenoril gràcies a una veu sedosa, d'agut fàcil i fraseig apassionat. El recital que edita ara Orfeo és una àmplia panoràmica pel repertori eslau, amb exemples txecs, russos i polonesos i no poques rareses, servides de forma impactant per un tenor en plenitud de facultats.

Els fitxatges multimilionaris no són exclusius de l'esport, les estrelles de la música clàssica també poden canviar de bàndol (o discogràfica) quan el xec és atractiu, encara que, no ens enganyem, els diners que es mouen són xavalla davant els del futbol. Un cas molt sonat ha estat Lang Lang, el multimediàtic pianista que ha deixat Deutsche Grammophon per Sony, atret també per les possibilitats tecnològiques de la multinacional nipona. El primer fruit és un doble àlbum en directe gravat a Viena i cal dir que els resultats són convincents, menys exhibicionistes que en altres ocasions (sobretot en dues sonates de Beethoven), i amb suggerents efectes colorístics en el primer llibre d'Ibèria d'Albéniz.

John Eliot Gardiner va fitxar per ell mateix quan va crear el segell SDG, i ben fet que va fer, com es demostra en el volum final de les simfonies de Brahms que ha gravat amb la fantàstica Orchestre Révolutionnaire et Romantique, amb una Quarta de tràgica urgència i impecables complements corals, tot i que, per al cronista, la perla és una esfereïdora versió de l'obertura Coriolà de Beethoven.

Com es diferencia una ciutat musicalment de primera d'una de segona? Quan Gardiner va dur de gira arreu el cicle brahmsià, a Barcelona vam tenir un únic tast. D'aquí poc, a París, Vladimir Ashkenazy dirigeix tres programes Rakhmàninov per només un al Cap i Casal. Per ajudar a resignar-nos, escoltem les sis Partites de Bach que edita Decca amb un Ashkenazy en lectures acurades i reflexives.

Bach serveix per enllaçar amb l'últim disc per a Harmonia Mundi d'un Andreas Staier que continua explorant les connexions entre Schumann i el kantor de Sant Tomàs, aquest cop a través de l'obra per a violí i piano del primer. Amb la complicitat de Daniel Sepec, el pianista alemany, tocant un magnífic Erard de 1837, desmenteix pels fets tots aquells que dubten que l'última etapa creativa de Schumann és negligible i ens rescabala del visionat de Clara, enèsima prova que les vides dels grans compositors i el cinema no són bons amics.

Xavier Cester
Avui