Cerca de notícies

Enquesta

Imatges a la carta

3/1/2004 |

 

Els camells dels tres Reis d'Orient solen ser criatures de gran resistència, capaces de dur a les gepes bosses i bosses plenes de regals. Com discos per als melòmans curiosos. Les òperes de Händel formen cada cop més part del repertori de molts teatres, però tot i així l'extensa producció teatral del caro sassone encara pot deparar agradables sorpreses, com Deidamia, la darrera òpera italiana del compositor, una partitura que, sense arribar a l'estatus d'obra mestra, conté molts moments de gran bellesa. Alan Curtis i Il Complesso Barocco són fidels guies en aquesta gravació de Virgin, al costat d'un cast eficient en el qual destaquen Simone Kermes i Anna Bonitatibus.
No menys curiositat desperten dues noves entregues de la magnífica sèrie 20/21 de Deutsche Grammophon, una porta ben oberta a la música d'avui en dia. El nord-americà David Del Tredici està representat per peces amb uns quants anys a sobre, algunes basades en textos de James Joyce, com Szygy (1966), o dos grups de cançons de finals dels 50, a més de Vintage Alice (1972), a partir del cèlebre personatge de Lewis Carroll en què el llenguatge més angulós de les altres obres dóna pas a un pastitx no exempt d'humor. La soprano Lucy Shelton, Oliver Knussen dirigint l'ASKO Ensemble i el mateix Del Tredici al piano són els immillorables intèrprets. Més capacitat d'arribar més enllà dels cercles habituals de la música contemporània té sens dubte Scorched, la unió de forces de Mark-Anthony Turnage, un dels millors compositors britànics de l'actualitat, amb el guitarrista de jazz John Scofield. El fruit, gravat en directe a Frankfurt, deixa enrere les usuals servituds comercials del (terrorífic) terme crossover per erigir-se en el que hauria de ser tota música, independentment de l'estil: diàleg en llibertat.

EXULTANTS
Per desgràcia, el tuf del crossover en el pitjor sentit del terme es pot flairar a Bryn (Deutsche Grammophon), el darrer disc de Bryn Terfel, amb la col·laboració del temible Andrea Bocelli, la noruega Sissel i l'Arpista Reial del príncep Carles, Catrin Finch. No és qüestió pas de purismes, al cronista li agrada tant la cançó de Titanic com al veí de l'entresol, però la prefereix cantada per un altre tipus de veus. Això sí, és indiscutible que la de Terfel és una de les millors que avui en dia trepitgen un escenari, però no ja fa massa temps que l'admirable cantant gal·lès està en una mena d'impàs artístic? Dit d'una altra manera, quan farà el salt als rols wagnerians que millor li escauen i que molts esperen/esperem?
En cap impàs, sinó exultants de forma estan els dos propers intèrprets que acaben de treure disc. De fet, de tant exultant, alguns crítics han donat cop de bastó a Maxim Vengerov per passar-se de rosca en el seu darrer cedé per a EMI, en què s'apleguen la sempre colorista Symphonie espagnole de Lalo, el Concert per a violí núm.3 de Saint-Saëns i la Tzigane de Ravel, amb Antonio Pappano i la Philarmonia Orchestra donant suport glamurós. És cert que Vengerov arriba a extrems d'alambinament en el fraseig, però continua sent d'aquells intèrprets que captiven l'atenció des del primer segon. Com Pierre-Laurent Aimard, el nou disc del qual amb les Images i els Études de Debussy (Warner Classics) alia una notable capacitat de suggestió sense excessos falsament impressionistes amb una tècnica capaç de clarificar el més mínim detall de les obres.

UN TROS D'HISTÒRIA
Si hi ha un producte en auge espectacular, aquest és el DVD, la qualitat de so i imatge del qual el fan idoni per preservar grans interpretacions, com les del festival La Roque d'Anthéron, la veritable meca del piano. A l'edició del 2002 es van gravar expressament per a DVD vuit recitals, editats ara per Naïve, que suposen un salt endavant en la manera de filmar un concert: plans zenitals sobre les mans dels solistes o primers plans dels martells de l'instrument són algunes de les sorpreses d'unes gravacions estimulants. Com a mostra, la protagonitzada per Vanessa Wagner, amb unes Balades opus 10 de Brahms d'exquisit lirisme i contenció al costat d'una curosa Sonata núm.1 de Schumann, que, tanmateix, admetria una mica més de passió. La que no li falta a Francesco Libetta, ultravirtuós italià de tècnica enlluernadora en un recital variadíssim -dels estudis de Chopin revisats per Godowsky a imaginatives transcripcions- en el qual "més difícil encara" seria un bon lema.
Un altre nivell d'excel·lència, més transcendental i amb una forta càrrega històrica, és el que ofereix la sèrie Classic Archive d'EMI. Deixem-nos d'estils més o menys antiquats, veure Yehudi Menuhin i David Oistrakh en acció en el Concert per a dos violins de Bach és un luxe, així com també ho és gaudir de la rica sonoritat de la viola del segon al costat del violí del seu fill Igor, tots dos sota la batuta del mateix Menuhin. La perla, tanmateix, és un incendiari Concert per a violí i cello de Brahms, amb un immens David Oistrakh, un posseït Mstislav Rostropovich i un dels grans de la direcció del segle passat, Kyrill Kondrashin.

'STASERA CANTO'
Òpera i cinema són una estranya parella plena d'amors i desamors. El darrer fruit ha estat una Tosca (Opus Arte), inèdita a les nostres pantalles, dirigida per Benoît Jacquot amb esplèndides idees de posada en escena entre les quals les imatges recurrents de la gravació de la banda sonora i la negror absoluta en què entren i surten els personatges i en què cau finalment la protagonista són les més destacades. La parella lírica oficial, Angela Gheorghiu i Roberto Alagna, són uns creïbles Tosca i Cavaradossi, la primera glamurosa en el seu espectacular vestit roig, el segon generós en el cant, al costat d'un Ruggero Raimondi de recursos vocals minvats, però esfereïdora presència dramàtica. Qui dóna més alegries és Antonio Pappano, en una direcció musical explossiva, dramàtica i intensa al mil per cent.
Com intensa és la versió que William Christie fa d'Iphigénie en Tauride (Arthaus Musik), en un fascinant muntatge en clau psicoanalítica de Claus Guth estrenat a Salzburg però captat per les càmeres a l'Òpera de Zuric, un dels teatres que ha sabut explotar millor les possibilitats del DVD. Gluck avorrit? No pas aquí, gràcies al dinamisme imposat per Christie, secundat per un repartiment inferior al del festival austríac (l'honesta Juliette Galstian està ben lluny de la sublim Susan Graham) excepte en el bronzini Oreste de Rodney Gilfry.

DVD DEL MES
D'aquí a pocs dies el Liceu estrena Peter Grimes, una de les millors òperes del segle XX. Si el pacient lector vol saber per què, no hi ha res millor que veure la gravació del Covent Garden editada per Warner Music Vision, amb la producció hiperdetallista (tot i l'austeritat dels decorats) d'Elijah Moshinsky. La imatge denota els més de vint anys de la filmació, però el so reflecteix l'extraordinària lectura de Colin Davis i un repartiment sense cap defalliment, amb dos noms referencials, l'entendridora Ellen de Heather Harper i l'inimitable Grimes de Jon Vickers. És prou conegut que a Britten no li agradava gens la versió del gran tenor canadenc, tant se val, fins i tot en aquest estadi avançat de la seva carrera Vickers és una veritable força de la natura, un Grimes neuròtic i visionari. Una lectura llegendària per sort preservada per a la posteritat.

Xavier Cester
Avui