19/8/2010 |
El mestre Joaquín Achúcarro (Bilbao, 1932) sempre ha anteposat la seva passió per la música a les ganes de figurar. Però algú el va convèncer de fer un DVD per les seves bodes d'or. La gravació compta amb una brillant interpretació del Concert Núm. 2 per a piano i orquestra, de Brahms. Inclou un documental en què directors com Zubin Mehta i Simon Rattle i cantants com Plácido Domingo ens acosten a un home de sensibilitat extrema. Achúcarro també reflexiona sobre la música i la relació que hi té. La incomparable Alicia de Larrocha li deia «monstre». Arthur Rubinstein, després de sentir-lo per primera vegada, va dir que era músic «fins al moll de l'os». Ho tornarà a demostrar aquesta nit al festival de Torroella de Montgrí.
–¿Què tocarà en un festival al qual és fidel des de fa anys?
–Schumann i Chopin. Resulta que és l'any del seu bicentenari i es commemora. Però a mi tot això em fa molta gràcia. A ningú se li acudiria celebrar l'any de la botifarra perquè sempre en mengem. Per mi, Mozart, Bach, Chopin o Schumann no necessiten aquestes efemèrides. Hauria de ser per a compositors menys coneguts, però llavors, ¿qui aniria als concerts?
–¿Com va sorgir la idea del DVD?
–Tenia la intenció de fer un CD amb preludis de Chopin però el director de BBVA va decidir que seria millor fer alguna cosa amb orquestra. Així li vaig proposar el segon concert de Brahms. Fa més de 50 anys que hi convisc, des que el desembre de 1957 vaig comprar a Viena la partitura per cinc xílings. El vaig tocar per primera vegada al Palau.
–¿No s'ha cansat mai de conviure tant de temps amb aquesta obra?
–És impossible. Dels concerts de Brahms no te'n canses mai. ¿Que potser et pots cansar de mirar El Crist de Velázquez, de La Monna Lisa, de qualsevol quadro de Goya? Són quadros que com més els mires, més coses saps, que com més vius, més coses comprens. Passa el mateix amb aquest brahms o amb Mozart.
–El documental a més descobreix la seva faceta de ciclista.
–El minut de la bicicleta sorprèn, ¿oi? No l'hi digui a ningú però vam fer sis preses. La música exigeix que estiguis en bona forma tant física com mental. Molts creuen que tocar és un do diví. Que surts, fas el concert, cobres i te'n vas. Els músics hem de treballar per estar en òptimes condicions.
–¿En què s'assembla el món de la música al de quan va saltar a la fama al guanyar el concurs internacional de Liverpool el 1959?
–En res. No hi havia tantes versions com ara, sinó només una, com a màxim dues. Compari's això amb el que tenim avui. Ha arribat el moment de defensar-se de l'agressió sonora que patim. Se sent música a tot arreu i hi ha una oferta tan gran que complica la capacitat d'elecció. Jo vaig créixer amb un sol disc de piano. A tot estirar dos, quan hi havia la versió d'Horowitz a més de la de Rubinstein.
–¿Què va pensar quan es va assabentar del frau de Félix Millet al Palau?
–El mateix que tothom: quin horror. Jo em vaig sumar a la petició que tinguessin el Príncep d'Astúries. Imagíni's.
–Per acabar, ¿què té per a vostè Torroella, on torna cada any?
–Torroella és especial i també ho és Josep Lloret, el seu director. La fidelitat de la seva gent és enorme. Cada vegada que s'anuncia un concert es ven. Espero amb ansietat que construeixin l'auditori. Amb crisi o sense crisi ho aconseguiran. Torroella ha capejat tots els temporals.
MARTA CERVERA
El Periódico de Catalunya