16/8/2010 |
Riccardo Muti i Anna Netrebko tornen a brillar al festival amb ‘Orfeo ed Euridice' i ‘Roméo et Juliette'.
Un programa rigorós no té perquè ser incompatible amb l'‘star-system' Què seria de Salzburg sense les estrelles? Per descomptat, una programació rigorosa i de qualitat ha de ser la condició necessària d'un certamen que vol ser referent, però això no té per què ser incompatible amb l'star-system, sobretot quan la venda d'entrades aporta prop de la meitat del pressupost. Als últims anys, dos astres han destacat amb força, un de la batuta, l'altre del cant: Riccardo Muti i Anna Netrebko.
El director italià ha estat un dels pilars de l'etapa, que aquest any es tanca, de Jürgen Flimm com a intendent del festival, amb poder suficient com per programar títols que no garantirien l'èxit de taquilla si no fos per la seva presència, com és el cas d'Orfeo ed Euridice de Gluck, fins i tot en un marc poc propici per a una òpera amb només tres personatges com el Grosses Festspielhaus. I només un director com Muti gosaria signar un Gluck aliè a l'evolució de la praxi interpretativa del repertori del segle XVIII, a galàxies de distància de les lectures amb criteris històrics. Un Gluck políticament incorrecte però fascinant.
Muti va extreure un so d'extrem refinament d'una Filharmònica de Viena que sempre dóna el màxim a l'italià, en una versió amorosida, d'una serenitat olímpica, amb moments excelsos com ara un Che farò senza Euridice atacat piano i reprès ultrapianissimo. El control absolut de tots els elements musicals no es va limitar a orquestra i un cor excel·lent, també va marcar l'actuació dels solistes, en especial l'Orfeo d'Elisabeth Kulman.
La jove mezzosoprano austríaca, de timbre més aviat neutre, es va emmotllar a les continuades indicacions de fraseig que Muti li adreçava des del fossat, fins al punt que part del mèrit de la seva interpretació hauria de recaure en la batuta. La dolça Euridice de Genia Kühmeier i el xamós Amore de Christiane Karg li van donar justa rèplica. La producció de Dieter Dorn va optar per la sobrietat, reservant les cartes per a un ballet final convertit en un minitractat dels conflictes de parella, qui sap si com a advertiment a uns Orfeo i Euridice que, en la versió de Gluck, sí que acaben reunits. Els que no s'han reunit més a Salzburg són dues megaestrelles com Anna Netrebko i Rolando Villazón. La Traviata que van protagonitzar el 2005 va dur la revenda a preus demencials. El 2008 s'havien de retrobar a Roméo et Juliette, de Gounod, un vehicle de lluïment ideal amb els seus quatre duos d'amor. Ai las, Netrebko va caure de l'equip perquè estava embarassada, però aquest any sí que la mediàtica soprano russa s'ha posat el vestit de la filla dels Capulets, però amb un astre emergent, Piotr Beczala, com a partenaire.
Veu seductora
Més enllà de la parafernàlia que l'envolta, Netrebko té una de les veus més seductores del moment. La seva Juliette va passar de nena a dona amb accents intensos que van culminar en un magnífic Amour, ranime mon courage, mentre que Beczala va lluir un timbre solar i un cant apassionat com la batuta de Yannick Nézet-Séguin. La producció del nord-americà Bartlett Sher posarà dels nervis a tots els que el nom Broadway provoca convulsions. Ells s'ho perden, perquè és un espectacle ben amè que no desentona en una programació rigorosa i de qualitat.
Xavier Cester
Avui