Cerca de notícies

Enquesta

Els límits de la llibertat

15/8/2010 |

 

Les protagonistes no són executades, per més que l'orquestra expliciti els talls de la guillotina.

La posada en escena operística actual és un territori fèrtil per a l'estimulació neuronal, encara que sigui a través del desconcert. El cronista va trigar força hores de reflexió per arribar a la conclusió que el nou Lohengrin de Bayreuth no li va agradar, per molt que admirés la factura irreprotxable de l'espectacle imaginat per Hans Neuenfels, rigués amb les facècies de les rates i estigués d'acord amb el que el director volia explicar. El mitjà, però, interferia massa amb el missatge i devaluava la seva validesa.

 

Un cas molt diferent és el que es va produir a l'Òpera Estatal de Baviera amb una obra corprenedora com Dialogues des Carmélites de Poulenc. Volem creure que Dmitri Txerniakov, de qui hem vist muntatges excel·lents, va actuar de bona fe, amb honestedat i coherència intel·lectual, però el desenllaç que imposa–i aquest és el verb adequat– no només violenta brutalment text i música, sinó que pot semblar un truc barat per sacsejar el públic.

Les protagonistes no només no són executades, per molt que l'orquestra expliciti els talls de la guillotina, sinó que són rescatades a l'últim moment del seu intent de suïcidi col·lectiu per Blanche. I és ella només qui mor a l'explotar el gas a la casa de les seves companyes, davant la mirada impàvida de la policia que acordona la zona. És el final més destrempant que hem vist en molt de temps.

Llàstima, perquè el desenvolupament previ era esplèndid. Per si no ha quedat clar, no hi ha monges ni convent ni Revolució Francesa ni guillotina. Estem en una època vagament recent, i les carmelites són un grup de dones desarrelades, que es refugien d'un món hostil en una casa de fusta que es mou sense parar per un escenari buit. Allà arriba l'aterrida Blanche (impactant el pròleg mut, amb la protagonista immòbil davant les hordes de ciutadans apressats que passen amunt i avall), deixant un pare indiferent (el segur Alain Vernhes) i un germà neurastènic (el remarcable Bernard Richter) que potser sent alguna cosa més que amor fraternal.

La possible pèrdua que implica l'evacuació de tot referent religiós està més que compensada per l'acurada anàlisi psicològica que fa Txerniakov de cada personatge (la innocent Constance, l'autoritària Marie, per exemple) i per la creació d'imatges de gran força, com aquestes monges desemparades un cop expulsades de la seva llar, deambulant rere una casa que es mou cap al fons de l'escenari.

Kent Nagano va ser el més ovacionat, amb justícia, ja que la paradigmàtica lucidesa de la seva batuta va estar sempre al servei d'una partitura que no necessita subratllats fàcils per arribar al cor de l'espectador. Munic va reunir un bon equip llastat per un defecte seriós, la poc comprensible dicció francesa de molts solistes. La veu de Susan Gritton s'ha engrandit no sempre amb efectes beneficiosos (massa estridències), però es va entregar en cos i ànima a la concepció de Blanche, al límit permanent de l'atac de nervis, que té Txerniakov. Soile Isokoski va ser una plàcida Madame Lidoine, Felicity Palmer no va estrafer la impactant escena de la mort de Madame de Croissy (tot i que una personalitat més acusada no hauria estat de més), Susanne Resmark va ser una Mère Marie de gran presència, i Hélène Guilmette (un nom a seguir), una candorosa Soeur Constance.

La proposta radical de Txerniakov va ser útil per plantejar-nos un tema recurrent com el de la llibertat interpretativa: el director rus fins i tot signava una sinopsi al programa que no explicava pas el que diu el text, sinó el que ell vol que digui. Els límits de la llibertat són molt amplis, però hi ha límits, i aquí Txerniakov els franqueja amb resultats poc compartibles.

Xavier Cester
Avui