Cerca de notícies

Enquesta

A l'altura del mite de Salzburg

14/8/2010 |

 

El festival de música celebra els seus 90 anys homenatjant Hofmannsthal i Strauss amb una magnífica ‘Elektra'

El director Daniele Gatti va explotar a ‘Elektra' els detalls més expressionistes El Festival de Salzburg celebra aquest 2010 els seus primers 90 anys de vida i res millor per commemorar l'efemèride que incloure en l'ampli programa d'òperes, concerts i teatre un recordatori a dos dels pares fundadors, Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal. Elektra va ser el primer punt de trobada entre compositor i escriptor, i aquesta relectura convulsa del drama de Sòfocles lliga a la perfecció amb el lema d'enguany del festival: quan Déu i l'home topen, esdevé la tragèdia.

 

La representació va tenir lloc al Grosses Festspielhaus, també d'aniversari, ja que va ser inaugurat fa 50 anys. La producció de Nikolaus Lehnhoff no pretén altra cosa que explicar aquest mite sagnant amb la màxima claredat possible, i ho aconsegueix amb escreix.

Tot i l'amplitud panoràmica de l'escenari, el decorat de Raimund Bauer crea una sensació d'ominosa claustrofòbia, un cubicle de parets inclinades pròpies d'un món desequilibrat on Elektra viu tancada amb el record pel pare assassinat i l'odi que l'alimenta.

Lehnhoff mou els cantants amb la màxima pertinença psicològica, sobretot en el crucial duo entre la protagonista i la seva mare, on, per un fugisser instant, sembla que el cercle de violència pot ser trencat. Un miratge, ja que la venjança no té aturador: al final, el cos de Klytämnestra apareix penjat de cap per avall, com carn d'escorxador, mentre amenaçadores figures negres, les Erínies, s'atansen cap a Orestes per castigar un altre crim esgarrifós: el fill ha mort la mare.

Lectura orgiàstica

Escoltar aquesta partitura amb una de les millors orquestres del món, la Filharmònica de Viena, al fossat no té preu. Daniele Gatti, la batuta més promíscua de l'estiu ja que al mateix temps està dirigint Parsifal a Bayreuth, va obrir la caixa dels trons en una lectura orgiàstica i violenta, d'una ferocitat quasi insuportable, explotant tots els detalls més cruament expressionistes d'una música excessiva. El preu a pagar va ser convertir Elektra en un poema simfònic amb veus que havien de lluitar amb desavantatge contra una barrera sonora formidable.

Això no treu pas mèrit a un equip de solistes difícil de millorar avui en dia. A Iréne Theorin li pot faltar encara aquella punta de visceralitat que distingeix les grans Elektres, però una veu extensa, d'agut penetrant i amb capacitat de buscar subtileses en el fraseig justifiquen el seu èxit.

Eva-Maria Westrbroek va ser una impulsiva Chrysothemis, mentre que Waltraud Meier va ser una Klytämnestra ni declamada ni cridada, com moltes intèrprets d'un rol assignat sovint a veus desnonades, sinó cantada amb una intel·ligència musical i textual que posava els pèls de punta. En un paper episòdic, tot i que cabdal, com el d'Orestes, la noblesa pura del cant de René Pape va aportar uns instants de calma necessària.

Només ‘Don Giovanni'

Curiosament, un mite local i universal com és Mozart només compta en el cartell amb una reposició, el notable Don Giovanni del 2008 convertit per Claus Guth en les últimes hores del llibertí en un bosc nocturn (sensacional decorat de Christian Schmidt) abans de caure mort en la tomba cavada pel Comanador.

Els cantants Christopher Maltman i Erwin Schrott van ser un Giovanni i Leporello de físic impactant, el primer amb una més acurada línia de cant, destacant també l'adolorida Elvira de Dorothea Röschmann.

Va ser, tanmateix, a la representació d'Elektra on Salzburg va reunir tots els elements necessaris per a una representació a l'altura del mite d'aquest festival.

Xavier Cester
Avui