Cerca de notícies

Enquesta

Bayreuth troba tenors

2/8/2010 |

 

El festival acomiada el discret muntatge de Tankred Dorst de ‘L'anell dels Nibelungs' amb el debut de dos aplaudits intèrprets de Siegmund i Siegfried. 

Si aquest ‘Anell' és recordat serà gràcies a l'esplendorosa direcció musical de Thielemann Les produccions de L'anell dels Nibelungs es multipliquen com bolets arreu del món de cara al magne aniversari del 2013, bicentenari del naixement de Wagner, mentre el festival de Bayreuth, inaugurat el 1876 amb la Tetralogia, s'acomiada aquest any de la producció actual. Ben pocs trobaran a faltar el muntatge del veterà dramaturg Tankred Dorst, si no és per algunes potents imatges gentilesa de l'escenògraf Frank Philipp Schlössmann, sobretot el suggestiu fons del riu amb què s'obre L'or del Rin.

 

És cert que Dorst va tenir menys temps de l'habitual per preparar la seva visió, un cop Lars von Trier es va desvincular del projecte, però no és menys cert que, en els cinc anys en què la producció ha estat en cartell, l'única idea potencialment interessant (la intersecció del món mític de déus, nans i herois amb la quotidianitat del món real) ni ha estat desenvolupada ni ha dut enlloc.

Si aquest Anell és recordat serà gràcies a l'esplendorosa direcció musical de Christian Thielemann. El públic de Bayreuth l'adora amb raó i, si en aquest cicle final ha emergit aquí i allà algun petit apunt de narcisisme, aquest ha quedat subsumit per una lectura d'una transparència instrumental excepcional i una força evocadora irresistible, en especial en una La valquíria que posava la pell de gallina de començament a final.

Thielemann ha disposat de valors segurs d'altres anys, com ara l'autoritari Wotan d'Albert Dohmen (tot i perceptibles signes de fatiga) i la correcta Brünnhilde de Linda Watson. El principal canvi, i per bé, s'ha produït en la sempre difícil assignatura dels tenors: Johan Botha va ser un Siegmund d'una suficiència vocal insultant; Lance Ryan, per la seva banda, va ser un Siegfried de notable simpatia escènica, amb una energia en aparença inexhaurible i un ferm registre agut. En els propers anys el tenor canadenc farà de Siegfried pels quatre punts cardinals. Preguem perquè no es cremi abans d'hora.

Per primer cop en la història recent, Bayreuth estarà dos anys sense Tetralogia, en espera del nou muntatge que arribarà, com no podia ser d'altra manera, el 2013, i del qual només es coneix el director musical, Kirill Petrenko. L'any vinent arribarà el torn d'un nou Tannhäuser, amb producció de Sebastian Baumgarten i batuta de Thomas Hengelbrock. Aportarà una visió renovadora aquest director habituat a treballar amb instruments originals? Per si de cas, el Wagner més canònic de Christian Thielemann tornarà el 2012 amb un Holandès errant dut a escena per Sebastian Nübling. El principal dubte, tanmateix, és saber si les germanes Wagner aconseguiran que Bayreuth torni a ser el punt de referència de la interpretació de l'obra del besavi.

‘Parsifal', la redempció alemanya
Davant l'anèmia dramàtica de l'Anell, el muntatge de Parsifal ofereix una allau d'estímuls. Ras i curt, aquesta és una de les grans produccions de la dècada; complexa, sí, complicada, no, en la qual Stefan Herheim superposa idees, sensacions, imatges i referents amb un virtuosisme teatral desbordant. El repàs de la història d'Alemanya des de l'època imperial, passant per la Primera Guerra Mundial, el Berlín de l'Àngel blau, el nazisme, la destrucció posterior i la democràcia actual, en un Bundestag en el qual Parsifal per fi pot redimir el país del passat sagnant, s'emmiralla en la figura de Wagner (la seva tomba presideix tothora el decorat) i s'entrellaça amb una convulsa història edípica entre Parsifal i una Kundry ara temptadora rosa vermella, ara pura rosa blanca, ara amant, ara mare. O la relació és amb la pàtria? Christopher Ventris aborda el paper protagonista amb accents més ferms, i el Gurnemanz de Kwangchul Youn traspua humanitat per tots els porus. La nova Kundry, una Susan Maclean estrident però entregada, ha propiciat que Herheim esmoli encara més el tarannà provocador del personatge. Daniele Gatti deixa respirar amb amplitud i majestuositat una música densa, que no espessa, que té el seu espai natural en aquest teatre. Ben mirat, és el mateix Festspielhaus, així com una orquestra i un cor formidables, els que es mantenen com els grans trets diferencials de Bayreuth.

Xavier Cester
Avui