Cerca de notícies

Enquesta

Adela Rocha: “El Liceu és un engranatge fet de tensions, amor i grans professionals”

4/8/2010 |

 

Em van deixar obrir les portes perquè el públic pogués visitar el teatre per dins, i això va ser fantàstic. Vaig organitzar la premsa, els arxius, el protocol... en definitiva, era a tot arreu. L'emoció del directe és el motiu pel qual he lluitat des de qualsevol racó del teatre.

Adela Rocha Barral –sí, sí, dels Barral editors– s'acaba de jubilar després d'haver treballat durant prop de trenta anys al Gran Teatre del Liceu, on ha fet de tot. El darrer càrrec que ha ocupat és el de cap de relacions amb la premsa internacional. Procedent d'una família benestant de Barcelona melòmana de tota la vida, i filòloga de professió (Martí de Riquer en persona li va recomanar que fes la tesi sobre el Parsifal d'Eschenbach, havent-se especialitzat en l'alemany medieval), Rocha va entrar a treballar al Liceu per aquells atzars de la vida, i al cap de tants anys ha passat a formar part del decorat d'aquesta institució, els passadissos enrevessats de la qual recorre a ulls clucs. Adelita –com li diuen familiarment– considera que treballar aquí ha estat “una gran sort” i “tot un privilegi”. Fa uns dies els seus companys li van organitzar una emotiva festa de comiat al mateix teatre.

 

Com afronta la jubilació?

M'hauria de d'haver jubilat fa cinc anys (ara en tinc setanta) i, per tant, la idea no em molesta ni em fa por. De fet, estic preparada per iniciar una nova etapa, veig que tinc un futur al davant i molts projectes. A més, tinc fills, néts... Una cosa que m'encantaria és agafar un llibre a les sis de la tarda, o anar a una primera sessió de cinema. Fins ara pràcticament no tenia caps de setmana, i ara tinc ganes, per fi, de poder-ne gaudir.

Quin recorregut ha fet a la casa?

Vaig entrar-hi el setembre del 1981, al mateix temps que Lluís Portabella com a director general i Lluís Andreu com a director artístic, en un moment en què s'acabava de crear el Consorci. En un principi m'havia d'encarregar de les relacions públiques, la premsa i tot allò que pogués anar fent. Mai no havia treballat en el món de l'espectacle. Abans l'havia conegut com a amant de la música i perquè havia viscut immersa en un ambient familiar musical. El meu pare, que era metge, tocava el violí. Per tant, entrar a formar part de l'equip del Liceu em va fer una gran il·lusió. Em va ajudar saber idiomes. Parlava alemany, anglès i francès, i després també vaig estudiar italià. Aleshores vaig obrir molts fronts: tota la part d'edició, com ara el programa de mà, la cartelleria... i vaig consolidar el logotip del teatre. A més, després em van deixar obrir les portes perquè el públic pogués visitar l'edifici per dins, i això va ser fantàstic. Com que havia treballat en una escola municipal, tenia molts contactes, i vaig poder muntar la participació de les escoles en el teatre. Ara treballen trenta-cinc persones fent la feina que abans feia jo tota sola. Evidentment, no és perquè jo sigui una màquina, sinó perquè la feina s'ha anat especialitzant i s'han anat creant departaments nous. També vaig organitzar la premsa i els arxius, feia el protocol, les relacions públiques... en definitiva, era a tot arreu. Dit així és molt maco, però també reps molts pals. Com més ampliava les meves tasques, més difícil em resultava mantenir el punt d'equilibri.

Quina lliçó n'ha après, de tot plegat?

Sempre he estat molt curiosa i he preguntat molt, així que he pogut aprendre de manera constant i des de tots els punts de vista, sobretot l'humà, que és el que m'ha interessat més. Quan he traduït entrevistes de cantants, o bé quan els he tractat personalment per la feina i els he conegut de prop, he pogut entendre per què és tan difícil la vida dels artistes. Sobretot la dels cantants, que necessiten una concentració absoluta en aquest instant únic en què tot ha de sortir perfecte que és el directe. L'emoció del directe és el motiu pel qual sempre he lluitat des de qualsevol racó del teatre perquè tot sortís bé, ja que quan s'aixeca el teló pot passar de tot... i passa de tot!

També va fer treure els cendrers de l'escenari.

Com que feia una mica de mestressa de la casa, primer els vaig canviar perquè eren vells i estaven bruts. Després, quan vaig poder, els vaig treure. Eren uns moments en què a Alemanya ja no es deixava fumar als teatres, però aquí no hi havia aquesta mentalitat. Ha costat molts anys, però al final s'ha imposat la prohibició de fumar-hi. Recordo que una vegada vam conduir la Cotrubas perquè saludés els reis, i vam haver de passar pel Saló dels Miralls, que era ple de fum. Va quedar escandalitzada, i amb tota la raó.

Com valora l'evolució del Liceu?

Lluís Portabella i Lluís Andreu van renovar el teatre que fins aleshores havia portat Pàmies, un empresari genial però obsolet, perquè els teatres moderns necessitaven més personal i unes estructures més importants. Van continuar portant-hi grans cantants i produccions boniques, per bé que no trencadores. Sortíem d'aquells anys en què tiraven tomàquets a la Rambla i la gent tenia por de baixar-hi. Després, el senyor Josep Maria Busquets va dotar el teatre d'una infraestructura d'empresa que pràcticament és l'actual. Va muntar els diversos departaments, i el cor i l'orquestra es van consolidar. Va venir Uwe Mund a dirigir l'orquestra, i el mestre Gandolfi, el cor, i van donar una dimensió artística al Liceu que no havia tingut mai fins aleshores. Pensem que abans el cor cantava en italià les òperes alemanyes! Més endavant el teatre es va anar innovant constantment: la introducció dels subtítols, la informatització de la casa... Un cop passat l'incendi, Josep Caminal va tenir l'encert de no tancar el teatre i fer petites temporades en diversos teatres de la ciutat. Quan es va obrir el nou edifici ens perdíem pels passadissos, i ens hi vam haver d'anar adaptant, perquè el teatre era un altre món. Recordo que a les nits arribava rebentada a casa, i és que, és clar, feia tants quilòmetres! La direcció artística ha evolucionat molt des d'aleshores, i ha aconseguit aixecar l'admiració a l'estranger per l'equilibri artístic i el punt innovador. Les darreres quatre temporades han estat fantàstiques, i ens han obert moltes formes noves d'entendre i veure l'òpera. També hi ha hagut controvèrsies, la qual cosa és molt sana. De fet, tots els teatres han evolucionat pel mateix camí.

Quines són les propostes que la interessen més, les clàssiques o les innovadores?

Personalment, m'agrada que estiguin ben fetes i que emocionalment t'arribin. El públic té una visió molt diferent de la meva, perquè tinc l'oportunitat de veure una mateixa òpera quatre o cinc vegades. Sempre m'he esforçat per entendre el que em proposaven. El públic només té aquest contacte una primera vegada, i sovint compara aquella òpera amb una producció que va veure fa temps; quan s'aixeca el teló i veu una cosa tan diferent, pot tenir un xoc, però de tota manera no es pot generalitzar. Entre el públic hi ha gent d'opinions molt diverses, com entre els crítics.

Tres produccions que li han agradat especialment.

La tetralogia del Harry Kupfer em va agradar molt i molt, i també he disfrutat aquesta temporada amb Der Rosenkavalier, El rapte en el serrall, Tristany i Isolda i El rei Roger. De les propostes que no m'agraden, intento veure'n sempre les parts positives. També és cert que des de dins tens una altra perspectiva, veus un professional que s'esforça i compleix. Tot l'entrellat i l'emoció que es genera abans d'aixecar el teló fa que no pugui tenir una visió objectiva. De fet, no sabria fer crítica. Impossible.

Com el veu, el problema que es viu al Liceu, amb la reducció anunciada de plantilla i el consegüent malestar entre el cor?

Veig que és una crisi que afecta el país, Europa i el món. Es tracta d'una evolució que portarà el teatre a una etapa més realista i constructiva. Entenc les queixes d'alguns sectors, i tenen tot el dret de defensar-se, però trobo lògic que si hi ha una reducció d'ingressos s'hagi d'equilibrar la balança. També sóc conscient que me'n vaig en un moment dur per al teatre i la seva direcció. Crec, però, que el Liceu està per damunt dels treballadors, que no som més que eines d'un gran engranatge que continuarà endavant malgrat tot, perquè no està fet d'interessos sinó d'amor, tensions i grans professionals.

Què trobarà més a faltar, ara que se'n va del Liceu?

La música, segur que no, perquè continuaré venint al Liceu, i també al Palau i l'Auditori. De fet, tota la meva vida he viscut envoltada de música, i treballar al Liceu ha estat un parèntesi. No sé què trobaré a faltar més, però la vida és molt sàvia i et porta pel bon camí. Jo mateixa, em considero una privilegiada per la sort que he tingut.

Valèria Gaillard
El Punt