Cerca de notícies

Enquesta

Entre Eusebius i Florestan

25/7/2010 |

 

Amb l'abundor d'aniversaris musicals d'aquest 2010, és just que els nostres intransferibles premis al bo i millor de la temporada estiguin dedicats a una efemèride de la qual hem parlat massa poc: el bicentenari de Schumann. Vet aquí els vencedors.

 

Premi Felix Meritis. Un gran contemporani (i amic) de Schumann va ser Mendelssohn, un dels protagonistes d'un dels concerts més rellevants del curs de l'OBC per les obres programades –la Simfonia escocesa, i la inusual, que no menyspreable, Simfonia 0 de Bruckner–; pel director, Marc Minkowski, un dels millors convidats que ha passat pel podi de l'orquestra en els últims anys, i pels magnífics resultats obtinguts.

Premi Davidsbündlertänze. Els membres, reals o ficticis, de la Lliga de David que retrata aquesta obra lluitaven contra els filisteus de l'art, mentre que els bons homes albigesos oposaven el seu estil de vida a la corrupció de l'Església oficial. Aquest conflicte, però, va ser molt més sagnant, tal com recordava L'epopeia càtara que Jordi Savall va presentar al Saló del Tinell dins del cicle El So Original: Utopies. La fusió de rigor investigador, amplitud de mires cronològica, estilística i geogràfica, i perfecció interpretativa de la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI van configurar una de les vetllades més corprenedores que ens ha ofert Savall.

Premi Leipzig. La ciutat saxona va ser un dels principals centres d'activitat de Schumann, com un segle abans ho havia estat de Bach. Una de les obres magnes del kantor de Sant Tomàs, la Missa en si menor, va brillar amb força gràcies a la depurada versió de Frieder Bernius amb l'Orquestra Barroca i el Cor de Cambra de Stuttgart a Euroconcert, cicle que celebrava un quart de segle de bons serveis al melòman.

Premi Genoveva. L'única òpera de Schumann ocupa una posició singular dins el camí per crear una òpera nacional alemanya, un camí que té en Mozart el punt de partida evident amb títols com Die Entführung aus dem Serail. I, si hem de destacar una única òpera de la temporada del Liceu, és sens dubte aquesta. Christof Loy va dur fins a les últimes conseqüències una lectura del text en clau de drama de les passions, eliminant tot rastre de lleugeresa i exotisme i extraient una gran densitat psicològica de cada personatge. Un repartiment d'alt nivell, encapçalat per Diana Damrau, i una dinàmica direcció musical van arrodonir una representació de la qual vam assaborir cada so i cada silenci.

Premi Eusebius i Florestan. La dualitat passiu/actiu, somiador/enèrgic que caracteritza la música i la personalitat de Schumann podria ser aplicable, salvant les distàncies, a Eiji Oue: l'histrionisme del seu capteniment al podi tindria el contrapunt en la profunditat musical de les seves millors interpretacions. En el record de molts quedarà la Segona de Mahler que va clausurar la seva titularitat, per l'onada d'afecte que va rebre el director japonès i per la força abrusadora d'una versió que es va anar transformant dia rere dia. No ens oblidem d'una OBC que amb Oue sempre ha sonat molt bé i d'un Orfeó Català que va reivindicar la seva qualitat en un any complicat.

Premi Clara Wieck. En l'univers de Schumann, la figura de la seva dona ocupa un lloc transcendental. En l'univers de Carles Santos, Bach ocupa un lloc determinant, encara que la relació a vegades sigui conflictiva: de l'adoració submisa a la persecució, del desig lúbric a l'ascetisme. Pocs espectacles ens han provocat tant d'entusiasme com la reposició al Lliure de La pantera imperial, una genialitat en estat pur. Confiem que l'any vinent n'hi hagi més.

Xavier Cester
Avui