Cerca de notícies

Enquesta

Classe d'història

13/6/2010 |

 

L'òpera no és un gènere gaire fidedigne per explicar el passat, però dóna lliçons útils per al present.

Com a font de coneixement històric, l'òpera no és gaire útil, molts dels arguments tenen poc a veure amb els fets que els inspiren, però, i les hores de sana distracció que proporciona? Amb I Medici, Leoncavallo volia encetar una trilogia (inacabada) sobre el Renaixement, considerat l'autèntic punt de referència dels valors eterns d'Itàlia. I Medici ha quedat com una raresa que Deutsche Grammophon ha gravat amb resultats encomiables. La batuta d'Alberto Veronesi navega amb encert per una partitura amb efluvis wagnerians, mentre que un Plácido Domingo al límit, Carlos Álvarez i Daniela Dessì aporten consistència a papers que segurament mai més cantaran.

Per la mateixa època, la Corona Catalano-aragonesa exercia la seva influència a Itàlia des del regne de Nàpols, fins al punt que un conseller d'Alfons el Magnànim esdevindria el primer papa Borja, per a horror dels que creien que l'església havia caigut "In mani dei catalani". Aquest és el títol del disc que La Caravaggia ha gravat per a Musièpoca, un recull d'acurades versions instrumentals de peces d'alguns dels cançoners més destacats de finals del segle XV i començaments del XVI.

El mateix segell presenta dues Pièces de Simphonie de Charles Desmazures, pertanyents a un recull interpretat a Marsella per a Maria Lluïsa Gabriela de Savoia de viatge a Barcelona per trobar-se amb el seu espòs, Felip V. La connexió històrica amb Catalunya és tangencial i és curiós veure tants logos institucionals per a la causa borbònica, però la música, al més pur estil de les suites de dansa en voga a França, és deliciosa i, com La Caravaggia, Vespres d'Arnadí evidencia que el panorama dels conjunts historicistes a casa nostra s'ha enriquit.

Les simfonies Londres de Haydn que han gravat Marc Minkowski i Les Musiciens du Louvre-Grenoble ens han donat les millors hores discogràfiques de les últimes setmanes. Gravades en directe per Naïve a Viena, aquestes dotze meravelles brillen amb tot l'encís, humor i lirisme gràcies a uns músics en estat de gràcia.

També una forma esplèndida mostra el Quartet Emerson en un triple disc de Deutsche Grammophon amb quatre quartets, el Quintet Americà i Xipresos: obres meravelloses que parlen al cor i al cap en lectures immaculades.

Acabem amb òpera. O no, perquè Händel no va destinar Acis and Galatea al teatre. El coreògraf Wayne McGregor va obtenir òptimes sinergies entre la Royal Opera i el Royal Ballet en un muntatge filmat per Opus Arte. Danielle de Niese té una presència lluminosa, si bé l'aportació més estimulant és la direcció amorosida de Christopher Hogwood. En un nivell més enjogassat, Opera Rara ha rescatat Vert-Vert, títol poc divulgat d'Offenbach, amb Toby Spence com a excel·lent protagonista.

Si algú té mala consciència en aquests temps crítics per recórrer a l'escapisme líric, recomanem el DVD d'Unitel amb el sensacional muntatge de Dmitri Txerniakov d'El jugador de Prokófiev: una partitura abrasiva en mans de Daniel Barenboim i una història que retrata uns éssers abominables caient en un pou d'abjecció i en la ruïna, de la qual només se salven els prou hàbils per explotar les debilitats dels altres. La història no és una mera tesi acadèmica, determina el que som ara i aquí, i Roulettenburg no és pas lluny. De fet, serà al Liceu d'aquí poc.

Xavier Cester
Avui