Cerca de notícies

Enquesta

Simfonia de l'adéu

31/5/2010 |

 

S'acomiada com va arribar, amb Mahler. Eiji Oue tanca la seva titularitat de l'OBC, quatre temporades que no han deixat ningú indiferent.

 

Tres anys, set mesos i catorze dies després del seu primer concert com a director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Eiji Oue es posarà per últim cop, la setmana entrant, al capdavant de la formació en condició de màxim responsable musical.

El temps, en música, és un paràmetre que no té res a veure amb el que marquen els asèptics cronòmetres, i les divines longituds de Schubert o els espais pausats de Bruckner poden ser mers sospirs d'eternitat. En aquestes quatre temporades amb Oue han passat moltes coses, bones, regulars i dolentes, però pocs es devien imaginar que el mateix Joan Oller, que deia abans del debut del japonès "Avui és un dia històric per a l'OBC" (AVUI, 20-10-2006), anunciaria el 16 d'abril del 2009 la no renovació del seu contracte. De lluna de mel a lluna de fel?

No podem entrar, per obvi desconeixement, en la intrahistòria del divorci entre el director musical i la gerència de l'orquestra i L'Auditori, de si hi havia química, entesa, amor a primera vista o incompatibilitats de caràcters. Sí que és, però, constatable que els grans plans que al començament del mandat anunciava Oue a la crítica reunida al voltant d'una taula en un agradable sopar al restaurant Windsor mai es van realitzar, fins i tot admetent com a atenuant una llarga baixa per malaltia.

Un meteorit estrany

Per molt que tregui la bufanda del Barça, per moltes floretes que llenci al país en les seves (escasses) compareixences als mitjans, per molts banys de multituds amb els melòmans que l'esperen al sortir de cada concert, per molt populisme de bona fe (creiem), el director japonès ha estat un meteorit estrany que ha orbitat sense mai acabar d'aterrar ni en el teixit musical ni en el social de la ciutat. Venia, assajava, feia concerts, sovint excel·lents, i marxava.

És això l'únic que s'espera d'un director musical? Cert és que aquest és un títol en molts casos subsidiari d'instàncies gerencials superiors, però la resposta segueix sent no. No és menys cert, però, que el que ha fet Oue, ho ha fet bé.

Cada titular de l'OBC sembla que per força ha de tenir alguna bèstia negra entre la crítica barcelonina, tot i que Oue ha generat com pocs respostes extremes. Si la blogosfera es va escalfar davant la notícia de la no continuïtat del japonès (reflex del suport ostensible que una part del públic li mostrava a cada concert), alguns crítics abominaven de la seva gestualitat histriònica, prova fefaent -per a ells- de la superficialitat innata de les seves interpretacions.

És veritat que la temporada passada, amb un cos ostensiblement emmagrit, les contorsions d'Oue al podi van arribar a cotes exagerades. Per sort, en els concerts que li hem vist aquest curs el capteniment, dins dels paràmetres expansius del nipó, ha estat més controlat. I, desmentint les prevencions que vam expressar sobre com es desenvoluparia la temporada, amb un director desautoritzat per la gerència, no ha passat res de res.

Bé, sí que ha passat, que de nou l'OBC ha mostrat la millor cara i el millor so per al seu titular. I és que quan els astres estaven perfectament alineats, Oue ha ofert interpretacions magnífiques, on, rere els seus remolins i saltirons, hi havia un domini total de les obres que dirigia i una capacitat quasi xamànica per galvanitzar l'orquestra, convertida en una extensió del seu cos menut. Oue no tenia por del risc, qualitat certament lloable, perquè en art sempre és més estimulant viure perillosament que quedar-se instal·lat en el cofoisme més avorrit.

Apoteosi al tombar

Arribem, doncs, al punt final de la titularitat d'Eiji Oue, que no serà pas el dimarts 8 a causa de la vaga en protesta contra el brutal zapatazo en els salaris que afecta un equipament públic com L'Auditori, sinó el diumenge 6. Sense necessitat de ser profetes, no dubtem que seran uns concerts amb una càrrega emocional extraordinària i que l'apoteosi estar al tombar.

Oue va debutar amb Mahler (més Albéniz i Gerhard) i ara s'acomiada, com van fer els seus antecessors, Lawrence Foster (amb la Setena) i Ernest Martínez Izquierdo (amb la Primera) amb més Mahler: deu ser el compositor idoni per impactar el públic al dir adéu (nota al marge, cap dels tres actuarà la temporada vinent, tot i que, sobre el paper, només és Foster al que no s'espera en un futur immediat). I impactant és la Simfonia núm. 2, Resurrecció, alguns dels versos de la qual són perfectes per a l'ocasió: "Teu és, sí, teu és allò que anhelaves. Teu és el que vas estimar, pel què vas lluitar [...]. No has nascut debades, no has viscut i patit inútilment".

Xavier Cester
Avui