Cerca de notícies

Enquesta

Emilio Sagi: "L'òpera és un llenguatge que encara no s'ha exhaurit"

26/5/2010 |

 

Entrevista: Emilio Sagi Dirigeix l'òpera 'Les mamelles de Tirèsies' al Liceu

Emilio Sagi és d'aquells directors d'escena que imprimeixen un segell propi als muntatges que dirigeixen. Ara s'enfronta a l'estrena liceística de Les mamelles de Tirèsies, una òpera surrealista amb música de Francis Poulenc i llibret de Guillaume Apollinaire.

Darrerament l'hem vist dirigir al Liceu peces petites com Me llaman la primorosa o El gato con botas. Ara ho fa amb una òpera d'una hora escassa de durada. Quan el veurem dirigint una obra de pes al Liceu?

Aviat, aviat, però perme-te'm que no m'avanci i no et digui el títol, dóna mala sort. Només et diré que serà la temporada 2011-2012. Però les tres coses que he dirigit aquí al Liceu a mi no em semblen menors. De fet, no faig gaires distincions entre obra major i menor sinó entre obra bona i dolenta.

Per què ha triat Les mamelles de Tirèsies?

Sempre havia tingut ganes de fer-la però no m'hi atrevia. Quan em vaig fer càrrec de la direcció artística del Teatre Arriaga de Bilbao vaig pensar que era el lloc adequat, ja que és un teatre operístic petit, ideal per a aquesta joia de Poulenc. Les mamelles és tan completa i rodona que vaig voler fer-la sola, encara que només duri una hora i cinc minuts, volia donar-hi la importància que es mereix. I l'he pogut fer gràcies a la coproducció del Liceu i també a la de María Bayo [la protagonista], que fa una autèntica creació.

És una òpera basada en el teatre de l'absurd que sovint s'ha vist immersa en escàndols perquè ningú l'entén.

És una obra que avui encara és més surreal i de plena actualitat. Parla de què és ser home i dona. Tot és ambigu, canviant. La protagonista, Thérèse, no vol ser mare, vol ser advocat, metge, matemàtic o president i aquesta conversió psicològica la porta a que li volin les mamelles i es converteixi en home. I per contra, el seu marit es converteix en dona i té 40 fills i el seu pis de disseny noruec esdevé una casa de boges de color fúcsia. I tot això passa en un Zanzíbar que s'assembla a la Costa Blava. Com a director d'escena, Apollinaire i Poulenc ja et donen el plat precuinat, només li has d'afegir les espècies.

Així que la posada en escena acaba sent una festa?

És una posada en escena molt mediterrània, molt fallera, colorista i cridanera. M'agrada que el públic vingui a divertir-se i també a emocionar-se. Però en el fons es tracta d'una comèdia forta i àcida, amb un rerefons intel·lectual ple de segones i terceres intencions i de referents històrics.

I quin diria que és el seu missatge final?

Doncs que hem vingut a aquest món a estimar-nos i fer l'amor, a no ser bèl·lics.

Malgrat que l'any passat va dirigir un Tristany i Isolda al Real, normalment se l'identifica amb la comèdia, l'òpera lleugera o la sarsuela...

És un gènere on em sento còmode, m'agrada que la gent es diverteixi. A més, no sempre ets tu qui escull, són els teatres els que et vénen a buscar per dirigir això o allò, i a mi m'identifiquen amb Rossini, sarsuela i òperes de tema espanyol com Carmen o la Forza del destino. Però m'agrada canviar de gèneres i que la gent em vingui a buscar perquè pensen que ho faig bé. De fet, aquests són els estils més lúdics i ja m'està bé.

Vostè va dirigir dos grans teatres com la Zarzuela i el Real. Ara és al capdavant de l'Arriaga de Bilbao.

L'Arriaga ha fet un gran canvi en positiu. Jo mai havia dirigit un teatre de teatre de text, però a l'Arriaga és que a més s'hi fa circ, dansa, sarsuela... és un gran repte per a mi i m'agrada molt el projecte. Fem coproduccions amb el Teatro Español de Madrid, amb el Teatro de l'Abadía, ara amb el Liceu amb aquestes Mamelles de Tirèsies, i hi ha públic.

I no enyora el que comporta dirigir un gran teatre operístic?

Com deia James Bond, mai es pot dir mai, però jo necessito tenir temps per viure, i un teatre gran no em deixa, m'absorbeix massa. Vaig ser molt feliç al Real i a la Zarzuela, però ja estic en una altra època. A l'Arriaga hi ha un pressupost petit però suficient per fer coses bones, i té altres compensacions com conèixer artistes molt diferents.

En el camp operístic, què està passant que hi ha tants catalans i espanyols a primera línia europea?

Uns vénen dels altres. Jo vaig començar perquè en un moment donat el Lluís Pasqual es va posar malalt i va dir que em truquessin a mi. Com més siguem en el circuit internacional més n'hi haurà. Ara ja hi ha en Pasqual, l'Espert, el José Luis Gómez, la Fura dels Baus, Calixto Bieito o el jove Carlos Wagner. I el mateix passa amb els cantants espanyols, que cada cop tenen més predicament a fora, com Josep Bros o Mariola Cantarero.

Per què creu que molts joves segueixen sense anar a l'òpera?

Perquè no ho han provat. La gent ha de venir, quan véns la cosa canvia, descobreixes que l'òpera és un dels grans espectacles que queden avui en dia, amb els cors, la música, la posada en escena. És un llenguatge que encara no s'ha esgotat i que segueix emocionant. Ara estic treballant en un Popea per a l'Arriaga, unes Noces de Fígaro al Real i al Festival de Pentecostès de Salzburg faré I due Figaro, de Mercadante, i l'any que ve un Barbero al Châtelet.

Marta Porter
Avui