Cerca de notícies

Enquesta

Dames de Broadway

16/5/2010 |

 

Les efemèrides, millor celebrar-les en vida. Stephen Sondheim, far enlluernador del teatre musical contemporani, celebra enguany el seu 80è aniversari i Broadway no ha girat pas l'esquena a un dels autors més reverenciats de la segona meitat del segle XX, veneració que, per altra banda, no és gens contradictòria amb l'escàs èxit de taquilla d'algunes obres (l'última, en qualsevol de les dues versions, Bounce o Road show, encara ha d'arribar a Broadway). Un dels homenatges més singulars té lloc al mític Studio 54. Sondheim on Sondheim fa honor al seu títol, i el compositor, a través de vídeos realitzats exprés o d'arxiu, exposa amb tanta lucidesa com ironia aspectes de la seva vida i de la seva filosofia artística. Prenguin nota, Assassins és l'obra de la qual no tocaria ni una coma, i Sunday in the park with George, la més propera a ell mateix.

Concebut per un col·laborador regular, James Lapine, l'espectacle és entranyable i una mica tou, tot i que sempre és un plaer retrobar-se amb un corpus inesgotable de belleses musicals i dramàtiques. La tasca dels intèrprets és irreprotxable, però qui brilla com ningú és la grandíssima Barbara Cook. Com es pot cantar amb tanta simplicitat i alhora profunditat? Totes les seves intervencions són un regal que mai podrem agrair prou.

Tria impossible

Les nominacions als Tony, a entregar d'aquí a un mes, enfronten en la categoria de millor actriu secundària en musical dues llegendes de Broadway: Cook i la no menys grandíssima Angela Lansbury (82 i 84 anys, respectivament, poca broma). Com es pot triar? D'acord, Lansbury ja en té cinc, però la seva Madame Armfeldt a A little night music és un altre regal impagable. Deixant anar les seves mordaces rèpliques amb un impressionant sentit del timing, l'actriu britànica signa a més un Liaisons irresistiblement nostàlgic.

L'altre reclam d'aquesta reposició d'un dels títols més cèlebres de Sondheim és Catherine Zeta-Jones, una Desirée amb sobredosi de glamur. Tanmateix, alguna cosa grinyola en el muntatge de Trevor Nunn, com uns actors joves massa histèrics, un humor massa gruixut i uns tempos musicals massa fúnebres. Curiós, perquè a Londres, en un teatre més petit, la mateixa producció rutllava molt millor, com solen funcionar les propostes d'aquest nou rei Mides del musical de petit i mitjà format que és la Menier Chocolate Factory.

La cartellera novaiorquesa presenta un altre traspàs des de Londres de la Menier, La cage aux folles, l'espectacle amb més nominacions d'aquests Tony, 11, junt amb Fela! La revisió que Terry Johnson ha fet de l'obra de Jerry Herman se les mereix totes, però per sobre de tot, i sense treure mèrits al deliciós Georges de Kelsey Grammer (el famós Frasier televisiu), sobresurt la de millor actor per a l'Albin de Douglas Hodge, una creació simplement portentosa, amb un I am what I am convertit en una confessió a cor obert, un crit de dolor i orgull que esquinça l'ànima i et deixa commogut a la butaca.

El West End acull una altra perla Menier, Sweet charity, amb un intel·ligent muntatge de Matthew White, una coreografia que actualitza amb encert l'herència de Bob Fosse, i una vibrant parella protagonista, Tamzin Outhwaite i Mark Umbers. I ja que som en aquesta banda de l'oceà, hem de comentar la reaparició d'una altra gran dama, Julie Andrews, amb 74 anys, una mica més jove que les anteriors.

Sense miracle

Molts esperaven el miracle de la recuperació de la seva veu, i és cert que la propaganda de l'actuació a l'immens O2, si no enganyosa, no era clara. Però els miracles no existeixen, i el que vam tenir va ser una primera part centrada en Rodgers i una segona en la musicació un pèl ensucrada d'un dels contes d'Andrews i la seva filla, tot plegat amb cinc notables cantants. I la inoblidable Victor Victoria. Va presentar, narrar, participar en alguns conjunts i cantar en solitari My funny Valentine i A Cockeyed optimist amb una veu, cert, desfeta, però amb una classe que no es perd mai. Per a alguns va ser poc; per a la mitomania del cronista, suficient.

Tornem a Broadway i a Sondheim o, més ben dit, al seu exemple, sense el qual una peça com Next to normal no seria possible. Aquest musical de Tom Kitt i Brian Yorkey aborda sense falses complaences temes punyents (una família amarada de dolor per una pèrdua), amb una partitura estimulant (va arrabassar l'any passat el Tony al juggernaut Billy Elliot) que evidencia que no tot s'ha de limitar al reciclatge del cançoner més conegut pel gran públic.

La cartellera de Broadway també permet fer un repàs a la música popular nord-americana de les últimes dècades, des del rhythm and blues i els orígens del rock and roll a Memphis (amb temes de David Bryan, de Bon Jovi, i una protagonista, Montego Glover, de veu espectacular) fins al punk rock de Green Day i American idiot, el seu aplaudit àlbum convertit per Michael Mayer i el líder de la banda, Billie Joe Armstrong, en una andanada furiosa i electritzant. Potser per això el més amable Memphis opta a 8 Tonys i American idiot només a 3.

Sempre ens quedaran els anys 60 i el pop embolcallador de Burt Bacharach en el revival de Promises, Promises, adaptació de L'apartament de Billy Wilder. L'espectacle ha saltat als titulars perquè un articulista ximplet ha dit que els actors gais no són creïbles en papers d'hetero. Ell s'ho perd, perquè Sean Hayes (una altra celebritat televisiva, gràcies a Will & Grace) ho fa molt bé. La coprotagonista, Kristin Chenoweth, ha saltat en la seva defensa, llàstima que aquesta diva de Broadway s'hagi quedat sense nominació, no com la tel·lúrica Katie Finneran. 15 minuts poden ser suficients per demostrar la fusta d'estrella.

Xavier Cester
Avui