Cerca de notícies

Enquesta

Evocació d'una fàbrica

3/5/2010 |

 

«Un luxe. Potser davant les amenaces de migradesa pressupostària, la recordarem durant molt de temps»És un luxe i un refinament comptar com a activitat paral·lela de l'exposició Fortuny, el mag de Venècia ni més ni menys que amb l'estrena d'una òpera. Les grans exposicions a la Pedrera acostumen a comptar per la inauguració amb una obra musical d'encàrrec i amb el corresponent enregistrament i edició, sovint adjuntant-los a la revista Nexus. En aquesta ocasió, a més, s'havia encarregat una òpera al compositor romà Diego dall'Osto sobre un llibret del catedràtic Lluís Messeguer que es va representar el 29 i 30 d'abril.

 

En aquesta obra, Fortuny Venise, la música és electrònica i prèviament enregistrada i crea una tensió constant a l'ensems que està realment al servei de l'argument. És el fil que manté l'atenció ja que es presenta en sis parts. Compta amb una posada d'escena senzilla amb imatges filmades i fotografies que van creant el clima en una pantalla al fons. Uns austers elements mòbils donen prou joc com per permetre accions escèniques molt variades. L'argument no és altre que seguir les vicissituds de la fàbrica fundada pel fill del pintor Mariano Fortuny, també Mariano, que havia aconseguit fer uns teixits de qualitat inimitable, sol·licitats per reis, institucions i personatges acabalats, per decorar les seves cases. Comença narrant la destrucció parcial de la fàbrica, a Venècia, a conseqüència d'un incendi al veí Molino Stucky i el lament de l'empresari egipci Samir Riad que va adquirir el negoci després de la mort de Mariano en la postguerra europea. Hi segueix un salt enrere on hi ha un diàleg entre Fortuny i la seva amant Henriette. Més tard Fortuny esdevé escenògraf i inventa una cúpula lluminosa per a un Tristany i Isolda. Coneix el jove Max Reinhart que li obre les portes dels teatres alemanys i tant l'escenògraf Adolphe Appia com Eleonora Duse també compten amb ell. Paral·lelament, conquereix el mercat americà de la mà de Elsie McNeil. Ve la guerra que ho ensorra tot i Fortuny mor per manca de medicaments en una Venècia ruïnosa i empobrida. S'ha acabat la Belle Epoque. Henriette entona una ària amb el lament per la pèrdua de la bellesa com a valor. L'òpera acaba amb optimisme celebrant, la McNeil amb Samir, el centenari de la fàbrica reoberta. L'egipci, però, llança a la fi uns enigmes: «Quan val la veritat? Qui pot posar preu a la bellesa?».

L'actuació va ser esplèndida. Toni Marsol es va lluir amb un lliurament total al rol acompanyat de la seva proverbial bona veu; Alícia Ferrer va demostrar moltes taules i ens va sorprendre amb una aconseguida escena de seducció; Claudia Schneider va tenir potser el paper menys agraït de la dama negociant americana, i Antoni Comas es va apoderar de l'escenari fent diversos papers però arribant emocionalment al públic. Com hem dit al principi, un luxe. Que potser, davant les amenaces de migradesa pressupostària que s'anuncien, recordarem durant molt de temps com una mostra dels darrers temps d'un cert estat del benestar.

Programa: Fortuny Venise òpera de Diego dall'Osto sobre un llibret de Lluís Messeguer. Idea i dramatúrgia de tots dos amb la direcció escènica de Rafael Duran. Producció d'ACTEON en coproducció amb Produccions Metronom. Amb Toni Marsol, baríton; Alícia Ferrer, soprano; Antoni Comas, tenor i Claudia Schneider mezzosoprano.

Lloc i dia: Auditori de la Pedrera de Caixa Catalunya. 29 d'abril.

JORDI MALUQUER
El Punt