Cerca de notícies

Enquesta

Tenors, sopranos i altres criatures

2/5/2010 |

 

Marcelo Álvarez, Jonas Kaufmann, Anna Netrebko, Renée Fleming i altres lluminàries del panorama actual comparteixen aparador amb el testimoni històric d'un mite com Herbert von Karajan.

 

En una entrevista, Gerard Mortier ens contraposava fa uns anys dos models de tenor que aquells dies coincidien a París: un cantava bé i prou, l'altre oferia, a més, una creació dramàtica completa. Tots dos treuen disc per a Decca, el primer un ambiciós recital, The Verdi Tenor, el segon un cim de la literatura liederística, Die schöne Müllerin de Schubert. No mantindrem més el suspens, ens referim a Marcelo Álvarez i Jonas Kaufmann.

El cedé del tenor argentí ens confirma la sospita que el Duc de Màntua al Liceu va arribar en un moment inapropiat en el desenvolupament del seu repertori vers papers més feixucs. Tot i que la veu sona més oberta que al natural, la calidesa de l'instrument, la cura en les gradacions i la seguretat en l'agut (inclòs l'ostentori do de la pira) certifiquen el moment dolç que viu un Álvarez a punt d'incorporar Radamès al seu repertori.

No descobrirem aquí la nostra fília per Kaufmann, i aquesta Müllerin, més emfàtica potser que la dels especialistes de queixal fi, però no menys subtil, i d'una espontaneïtat benvinguda (com canvia l'obra amb un tenor), no ens farà canviar d'opinió. A més, ens rescabala del regust de la versió que fa set anys va oferir a la Schubertíada a l'Illa Diagonal, boicotejada sense pietat per dos maleïts mòbils que confiem que cremin a l'infern.

Al paradís van estar els espectadors de Baden-Baden amb un Der Rosenkavalier que sembla l'hotel de les mil i una estrelles. Fins i tot Kaufmann va treure el nas en la breu (i impactant) vinyeta del Tenor Italià! Les càmeres de Decca no es van perdre detall del muntatge del desaparegut Herbert Wernicke -un dels trofeus que Mortier durà al Real-, que alterna una elegància gens preciosista amb un sentit de l'humor una mica bast. Christian Thielemann ens capbussa en la hipnòtica música de Strauss sense desatendre un excel·lent quartet protagonista: una xamosa Diana Damrau (Sophie), un Franz Hawlata de veu fatigada però que coneix tots els ressorts d'Ochs, una Sophie Koch femenina però irresistible com a Octavian, i una Renée Fleming més implicada que d'habitud com a Mariscala.

Damrau triomfa aquests dies al Liceu amb Mozart i aviat, és de suposar, que ho farà Koch amb la mateixa òpera de Strauss, però a més d'acollir figures, el teatre de les Rambles també té una missió patrimonial que no sempre recorda. La col·lecció que enceta Columna Música amb un recital de Joan Martín-Royo és un pas en la bona direcció. Tot i que el títol, Ànima, sembla més propi d'un programa televisiu, el disc és d'un altíssim interès perquè el baríton interpreta un inusitat ventall d'obres i estils que abracen de Terradelles a Montsalvatge. Més, si us plau!

Quina renovació?

Un dels noms amb què Peter Gelb explica la renovació dramatúrgica que vol aplicar al Met (renovació, això sí, sense trencar cap plat) és el de Mary Zimmerman. Vist el DVD de Deutsche Grammophon amb la seva producció de Lucia di Lammermoor, la renovació s'escapa a la nostra capacitat de comprensió, si no és per la conversió de la protagonista en un fantasma venjador. Però a Nova York, com a tot el món, la gent va a l'òpera a escoltar veus, i en aquesta ocasió, amb els pletòrics Piotr Beczala i Marius Kwiecien, les expectatives estan més que satisfetes. I la megaestrella Anna Netrebko? Els primer plans subratllen la seva impavidesa actoral, però com que els crítics també tenim prejudicis, cal admetre que la soprano austro-russa se'n surt millor del que esperàvem. Fem un salt radical amb Les amours de Bastien et Bastienne, adaptació que Laurence Equilbey ha fet de l'infantil singspiel de Mozart, convertida en una deliciosa pel·lícula que edita Naïve, amb la història vista pels ulls meravellats d'un nen que entra en un teatre.

Amor no apte

Uns amors no aptes per a menors són els de L'incoronazione di Poppea. O Il Nerone, com ens recorda l'erudit llibret, i no pas de Monteverdi, sinó d'aquest, Cavalli, Ferrari, Sacrati i el prolífic Anònim. No costa gens aparcar la noció romàntica d'autoria per gaudir d'un títol fabulós que Claudio Cavina ha gravat per a Glossa a partir del manuscrit de Nàpols. Les veus destaquen més per l'eloqüència textual que per la seducció tímbrica, la qual cosa dóna un plus d'impacte a una obra que culmina en un duo aquí tractat com si fos lounge music.

Un tipus més controlat d'imaginació interpretativa és la que apliquen Carles Magraner i la Capella de Ministrers, noms que ja feia massa no abordàvem. Moresca (Licanus) és un colorista passeig per les sempre complicades relacions entre cristians i musulmans a través de romanços, cantigues i altres peces. Un repertori posterior és el representat per Manuel Blasco de Nebra, del qual Javier Perianes ha gravat per a Harmonia Mundi una tria de sonates i pastorel·les. És en els moviments lents, traduïts amb una delicadesa extrema, on ens retrobem amb aquest fascinant poeta del piano que és el jove músic de Nerva.

Acabem amb un testimoni històric: un concert de Herbert von Karajan i la Filharmònica de Berlín a Tòquio, el 1957, és a dir, només dos anys després que l'austríac succeís Furtwängler. Deixant de banda les limitacions d'imatge i so, estem lluny de la maquinària sumptuosa dels anys 70 (i el director de tant en tant mira els músics), però l'energia i el tremp, quasi toscaninians, són irresistibles, sobre tot al Don Juan de Strauss. I és que per sobre de tenors i sopranos, hi ha una criatura encara més formidable: el director omniscient.

Xavier Cester
Avui