Cerca de notícies

Enquesta

Sense transició

26/4/2010 |

 

Pablo González dirigirà molt en la seva primera temporada al capdavant de l'0BC, amb un repertori exigent i lluït dins d'una programació que, tot i els efectes de la crisi, és globalment atractiva.

De cap a la piscina. La temporada 2010-2011 serà la primera de Pablo González com a director titular de l'OBC i el jove músic asturià tindrà al seu càrrec onze programes d'un curs amb trenta-una propostes. Res, per tant, d'aterratges suaus o transicions. El repertori, a més, és exigent, amb un pes destacat de compositors ubicats entre l'últim terç del segle XIX i el primer del segle XX, un territori en què l'orquestra es mou amb comoditat i que, de retruc, ofereix oportunitats de lluïment a la batuta. Ja que no hi ha fil conductor com al curs present (un xic diluït per l'absència d'accions paral·leles que vagin més enllà de la mera inclusió de certes obres o autors en els concerts), diverses commemoracions marcaran, sense hipotecar-lo, el cicle presentat fa unes setmanes.

El nom més llampant, per l'efecte segur que té sobre el públic, és Mahler (centenari de la mort, el 2011), amb una tria dels cicles de cançons orquestrals i dues simfonies. Posats a demanar, hauria estat bé incloure una peça menys freqüent del que mereixeria per les seves qualitats, Das klagende Lied, però donant una ullada al programa general observem com els ajustos pressupostaris han eliminat les grans obres simfònico-corals (la participació de veus a la Tercera de Mahler és curta). Fins i tot, segons el dossier, sembla com si la Simfonia Faust de Liszt (bicentenari del naixement, el 2011) tampoc tindrà ni el tenor ni el cor masculí del moviment final.

Ja que som amb el compositor hongarès, una de les figures claus de la música del segle XIX (com a autor, com a pianista, com a ídol de masses, com a director d'orquestra, com a campió de la creació coetània i com a amic de la majoria de grans noms del seu temps), només una no satisfà prou. El cronista és conscient que una temporada dóna per al que dóna i no és tan il·lús com per demanar oratoris com Christus o La llegenda de santa Elisabet, però per què no algun poema simfònic? Cap queixa, però, per les quatre simfonies de Schumann (bicentenari del naixement, 2010).

Notícia grata

Tornem a Das klagende Lied perquè, si la memòria no ens falla, l'últim cop que es va escoltar a Barcelona va ser amb Franz-Paul Decker. El retorn del veterà director alemany, superat el sidral i/o malentès amb l'anterior gerència, és una notícia ben grata, i, a més, servirà d'homenatge al tot just desaparegut Francesc Taverna-Bech. Les nits serà l'única obra catalana contemporània que no és d'estrena, però a canvi tindrem, per encàrrec, dues noves simfonies (de Ramon Humet i Salvador Brotons) i un concert per a piano (d'Enric Palomar), a les quals cal sumar la nova obra de Josep Maria Guix encarregada per la JONC. Serà interessant saber com aquests autors de vàlua comprovada afronten gèneres amb tant de pes històric. Llàstima que estaran poc acompanyats per altres autors vius, només Reich i McMillan.

Com a les èpoques de Lawrence Foster i Bertrand de Billy, L'Auditori i el Liceu intercanviaran les seves orquestres, però continuem donant idees gratis: ja que no cal cap aniversari per programar Gehrard, per què no aprofitar millor aquesta sinergia? La seva música rebrà una merescuda atenció per part de l'OBC, amb una alegria especial per al cronista com és la inclusió d'una de les quatre simfonies de l'autor vallenc. Per altra banda, repetir per al Grec La pesta quan el Liceu la va oferir a finals del curs passat ens recorda que la coordinació és millorable. Però, i l'òpera The Duenna? Continuarà dormint l'injust somni dels justos?

Aquest repàs ràpid a la temporada de l'OBC no pot oblidar alguns noms potents, com Giovanni Antonini, Yakov Kreizberg, Violeta Urmana, Nicholas Angelich, Hilary Hahn, Jean-Guihen Queyras o Leonard Slatkin, o partitures que ja ens estan segregant salivera, com la Simfonia Manfred de Txaikovski o la Cinquena de Nielsen. No ens amagarem: la temporada, en conjunt, ens agrada.

Com de nacional?

Més enllà de la simple realització de concerts millors o pitjors, quin és el repte de Pablo González? Il·lusionar l'orquestra (i el públic) per aconseguir, partint d'un nivell que no és tan menystenible com alguns pensen, però tampoc a l'alçada del potencial real, noves fites de qualitat i una estabilitat que eviti els daltabaixos dels últims anys. La complicitat, aquí, de la gerència, és decisiva.

I una pregunta a l'aire: el nom Nacional de Catalunya és per a alguna cosa? Segur que sí, però potser més que pensar en el model típic de concerts puntuals aquí i allà (les infraestructures han millorat, però són com són), i aprofitant la presència d'un director jove -a menys que no sigui pretecnològic com el cronista-, les noves eines digitals poden permetre un accés més ràpid i efectiu a l'activitat de l'orquestra que no pas moure 90 músics amunt i avall. Això permetria que, ja que qui sap si l'OBC mai torna al Carnegie Hall o al Musikverein, el seu abast sigui no només nacional, també internacional. Somiar és gratis.

Xavier Cester
Avui