Cerca de notícies

Enquesta

Amor a la vista

11/4/2010 |

 

'Iolanta', l'última i preciosa òpera de Txaikovski, és una obra lluminosa que va certificar l'excel·lent treball que Tugan Sokhiev està realitzant amb l'Orquestra del Capitoli de Tolosa de Llenguadoc

 

La correlació entre vida i obra és molt més complicada que la simplista percepció que si una sonata està en mode menor o una simfonia acaba de forma tràgica això implica per força que el compositor de torn estava deprimit o tenia mal de panxa. Prenguem un exemple propici a tota mena d'especulacions més o menys fantasioses -tot reconeixent que el subjecte va facilitar una mica les coses-, com és Txaikovski. Un any abans de la Simfonia Patètica, amb el final desolat que tots ja sabem, i de la seva mort -precisem que el cronista no combrega amb les teories conspiratives del suïcidi, forçat o no-, el músic rus estrena, el 1892 al Marinski de Sant Petersburg, la seva última òpera, Iolanta, un conte sense personatges negatius i amb un desenllaç, oh sorpresa, feliç i lluminós.

Una altra ironia de la història, ja que no del destí: l'òpera es va estrenar en un programa doble amb El trencanous i, malgrat les reticències de la crítica, perepunyetes a tot arreu i tothora, va tenir per part del públic una acollida més favorable que el ballet. 118 anys després és superflu dir quina obra té més popularitat.

L'obscuritat -perdó per l'acudit dolent, que s'explicarà tot seguit- a la qual encara està condemnada Iolanta és injusta. Les limitacions que pugui tenir el llibret, de Modest, germà del compositor, no resten força a la història, carregada de simbolismes de tota mena, d'aquesta princesa cega que ignora la seva condició, ja que tota la cort, començant pel seu pare, el rei René de Provença, s'escarrassa perquè la noia no s'adoni que les coses i les persones també es poden veure.

El despertar de l'amor amb l'arribada d'un comte aliè a la situació curarà Iolanta, amb el petit ajut d'un metge àrab que imparteix una lliçó perfectament aplicable avui en dia: no es pot arreglar un mal fins que no se'n té plena consciència.

Amb les mans

La trama dóna àmplies oportunitats que el Txaikovski més efusiu es desplegui sense fre, i el compositor rus no decep. L'ominosa introducció, amb els seus inquietants cromatismes descendents a càrrec de la fusta, ens posa ja en guàrdia de la situació de la protagonista, però el tema següent, una d'aquelles melodies tan perfectes que sembla impossible, ens transporta en un tres i no res al paradís artificial on està reclosa Iolanta.

Van ser suficients aquests escassos minuts de música per deixar clar que estaríem davant una versió, almenys pel que fa a l'orquestra, excepcional, com així va ser. Tugan Sokhiev és un (altre!) jove director que ja fa temps que crida l'atenció, i els cinc anys que porta amb l'Orquestra del Capitoli de Tolosa de Llenguadoc (des del 2008 com a director musical) estan donant fruits ben saborosos. Deixant de seguida la batuta al faristol, Sokhiev va modelar amb les mans la partitura de Txaikovski com un mestre consumat, fervent en les explosions de lirisme, delicat sense carrincloneries en els passatges més delicats, vibrant sense grolleries en els instants més aparatosos.

Nascut el 1977, Sokhiev és un dels exemples més brillants d'aquesta onada cada cop més àmplia de directors joves que ocupen llocs destacats en el món musical. Ara bé, aquesta onada té el perill de convertir-se en una moda que, seguida sense reflexionar sobre les necessitats reals d'orquestres i teatres, pot també cremar abans d'hora talents certs i marginar valors segurs. Massa grans per ser joves promeses, massa joves per ser patums consagrades, què han de fer els directors que tenen, diguem, entre 45 i 65 anys?

Equip homogeni

Tornem a Iolanta i al seu vessant escènic, menys reeixit que el musical. El Capitoli està tancat un any per obres, amb la qual cosa moltes representacions tenen lloc a l'Halle aux Grains, espai de limitades possibilitats. Amb un gran hivernacle com a decorat i una translació al segle XIX que no feia mal, Jacques Osinski va fer una lectura lineal de l'obra, sense sorpreses i sense errors.

La majoria de cantants provenien del Marinski, sense figures i amb un nivell homogeni que va tenir el punt més baix en el Vaudémont d'Akhmed Agadi, tenor desconcertant, de centre feble i agut sonor, però descentrat. Mikhail Kolelishvili (René) i Valery Alexeev (Ibn Hakia) van complir amb escreix, així com l'excepció no russa, el desimbolt Robert de Garry Magee.

Però l'obra s'ensorra o s'enlaira per la seva protagonista i Gelena Gaskarova, amb un toc d'acidesa que no molestava, va donar cos i veu a aquesta princesa que rep, sadollada, la llum del sol. Potser algun dia, quan més gent s'estimi l'òpera, Iolanta també veurà la llum.

Xavier Cester
Avui