Cerca de notícies

Enquesta

Lluís Claret: "El públic es mou pels grans noms: és així a Andorra i a tot arreu"

5/4/2010 |

 

 

Fill de l'Home de les Neus, que ja és ser, fillol de Pau Casals i el nostre músic més eminent, amb el permís del seu germà Gerard. Aquest és Lluís Claret (Andorra la Vella, 1951), que afronta la temporada d'estiu amb un disc acabat de sortir del forn (Obras para violoncelo solo) i, atenció, la primera audició mundial --i subsegüent enregistrament-- de cinc peces per a violoncel i piano del mestre Casals, que tindrà lloc el 10 de juliol al Vendrell. Entre fita i fita troba temps per ensenyar els rudiments del violoncel als alumnes de l'Escola de Música de la capital (i per satisfer la nostra curiositat).

--Posseeix un Marc Laberte del 1921 que va pertànyer a Casals. Un violoncel amb aquest pedigrí deu tocar tot sol.
--L'acabo de vendre.

--¿¡Com es pot desprendre d'una relíquia així!?
--És difícilment compatible amb el Lupot del 1820 que toco des de fa cinc anys. És més aviat petit i no es pot passar de l'un a l'altre. I com a músic, tenir un celo per no tocar-lo, sap greu. Per això l'he venut. Amb opció de recompra, això sí.

--Quina enorme responsabilitat, violoncel.lista i fillol de Casals. ¿Pesa?
--Més que sentir-me obligat a estar a l'alçada, la figura de Casals m'ha servit d'inspiració.

--Va ser deixeble d'Enric, el germà violinista del mestre. ¡Viure a l'ombra del geni sí que devia ser pesat!
--Pau era 15 anys major que Enric. Així que més que el germà, en va ser el pare musical. Més que sentirse a l'ombra, s'hi va posar ell voluntàriament. És cert que no tenia el seu carisma, però va ser un bon músic i un gran pedagog. Possiblement millor que Pau. En qualsevol cas, va ser a través d'ell que vaig seguir l'escola interpretativa de Casals, de qui em puc considerar un seguidor. ¡Ep, un seguidor, no pas un successor!

--Claudi Arimany ens va confessar a l'últim Yepes que de jove havia tocat amb Tony Ronald, el de Help, ayúdame. ¿Quina relació ha tingut vostè amb la música popular del seu temps?
--Amb el pop i el rock ben poca, la veritat. Vaig viure molts anys a París, i inevitablement t'acabes impregnant de la chanson, perquè estava a l'ambient. Però no és que m'interessés especialment. Fora de la clàssica, el que més m'ha atret és el jazz, i especialment el trompetista Chet Baker, que em va descobrir el poeta Joan Margarit.
--¿I la Nova Cançó, no li ha dit mai res?
--De lluny. Vaig assistir al cèlebre concert de Raimon al Palau d'esports de Montjuïc, quan Franco agonitzava. Crec que va ser quan va estrenar Jo vinc d'un silenci. Però poca cosa més. Llach, per exemple, no m'ha agradat mai, però diguem-ho fluix, que és amic meu.

--La música clàssica i la diguem-ne popular continuen sent dos compartiments estancs. ¿És normal, en temps de fusió i mestissatge?
--S'ha de tenir en compte que fa 40 anys Andorra era un desert cultural i també musical. Si no t'hi interesses de jove, en determinats gèneres, després difícilment t'hi enganxes. Però els meus fills i els fills dels col.legues que es dediquen a la clàssica s'interessen per tot tipus de música, inclòs el pop i el rock. I em sembla molt bé.

--L'ONCA acompanyarà el maig Love of Lesbian. ¿No s'anima a fusionar-se amb una banda de rock?
--Pel que sé, es tracta d'una col.laboració puntual. No tinc res de semblant en perspectiva. Però fa 20 anys ja vaig compartir una vegada escenari amb Camarón. Va ser en un programa de TVE que presentava Mercedes Milà. La Milà d'abans, és clar. Ells van tocar una peça i, quan van haver acabat, jo vaig atacar un solo de Kodaly, molt oriental, que s'adeia amb el flamenc. Després, al camerino, vam fer una mena de jam de música espanyola i cançons de Falla amb Tomatito.

--¿I com era Camarón, de prop?
--Extremadament tímid. Es va quedar al marge.

--Va col.laborar amb Jaime Camino a Los niños de Rusia i amb Yves Angelo a Le colonel Chabert. ¿Tornarà al cine?
--No hi ha res previst. L'última oferta va ser, fa anys, la pel.lícula sobre Skossyreff que volia rodar Assumpta Serna. Es veu que, al guió, Borís toca el violoncel. Tot està aturat.

--¿I escriure? ¿Descobrirem un dia el Claret compositor?
--Tinc un llibre de cadències, els passatges que s'improvisen en acabar un moviment. En el meu cas, concerts de Haydn i Boccherini.

--Yo Yo Ma a banda, cal retrocedir anys i panys per trobar l'últim violoncel.lista als nostres escenaris. ¿No hauria de tenir el país una sensibilitat especial amb aquest instrument?
--Anys enrere es va parlar d'organitzar un congrés de celos com es fa en altres localitats: portar una vintena d'intèrprets d'un cert nom, que podrien atreure 300 o 400 celistes més. Però cal una inversió i una infraestructura. La veritat, crec més en una feina de llarg recorregut: concerts per a escolars de forma habitual, per exemple. Algun s'hi quedarà enganxat. Així es cultiven els espectadors del futur.

--La Temporada de Música i Dansa omple, però costa que la gent assisteixi a d'altres propostes clàssiques, especialment si es programen fora de la capital.
--La gent es mou pels grans noms. Porta Yo Yo Ma, Carreras o Savall a Ordino i veuràs com s'omplirà. És així a Andorra i a tot arreu: una part del públic va a escoltar l'intèrpret, independentment del nom; l'altra va a veure una celebritat. El mateix es produeix al cine i la literatura, amb fenòmens com ara Avatar o qualsevol novel.la de Mendoza, que es vendrà per milers d'exemplars. Però no passa res.

--Tenir un Auditori Nacional on només es programen una desena de concerts l'any és una pena. ¿Què proposaria per revitalitzar la infraestructura?
--Per crear un públic, l'aposta hauria de ser una programació estable que combinés noms amb ganxo popular i propostes més minoritàries. I insisteixo: sessions per a escolars de forma habitual.

A. LUENGO
El Periòdic d'Andorra