Cerca de notícies

Enquesta

Wagner a la catalana

30/3/2010 |

 

Calixto Bieito signa un impactant 'Parsifal' a Stuttgart i La Fura dels Baus un discret 'Tannhäuser' a La Scala.

 

La història ve de lluny, del 1862, quan, gràcies a Josep Anselm Clavé, la música de Wagner sonava per primer cop a Catalunya. La flama va trigar una mica a prendre, però a finals del segle XIX el wagnerianisme era un element clau de l'efervescència intel·lectual de l'època.

Avui en dia és el torn dels creadors escènics catalans amb més ressò internacional de dir-hi la seva sobre un corpus tan ric en significats com el de Wagner. La Fura dels Baus versió Carlus Padrissa presenta a La Scala de Milà Tannhäuser, mentre que Diumenge de Rams Calixto Bieito estrenava Parsifal a Stuttgart, la mateixa ciutat del seu debut wagnerià amb L'holandès errant.

Estem davant dos estils potents, inconfusibles, amb les seves marques de fàbrica particulars, no exempts, ni de bon tros, de polèmica, en aquest cas amb resultats dispars, tot i que també amb algun punt en comú, com fonts d'inspiració externes a la tradició de l'obra (l'Índia a Tannhäuser, la novel·la La carretera, de Cormac McCarthy a Parsifal) que deriven en la imposició de motllos interpretatius que no sempre encaixen del tot. Potser per això el programa de mà de Stuttgart explica l'argument del muntatge, no el de Wagner.

On és Déu?

Com és habitual en el director del Romea, els arbres dels elements més xocants poden amagar el bosc del missatge. O sigui que per no defraudar els seus detractors, podem dir que en aquest Parsifal hi ha sang i fetge a dojo, assassinats diversos, canibalisme, automutilacions, dones maltractades i, en una escena encara més esfereïdora pel que està sortint aquests dies a Alemanya, un capellà (Gurnemanz) fuetejant fins a la mort un escolanet. Que els cavallers del Grial després se'l cruspeixin gairebé és el de menys. Com també ho és que Parsifal ensenyi el cul (deu ser aquest nu integral una primícia en la història de l'obra?).

Bieito ens trasllada a un temps postapocalíptic, les ruïnes d'un món destruït pel mateix home, com palesen el pont trencat i el bosc pelat del decorat de Susanne Gschwender i el vestuari de Mercè Paloma, amb uns supervivents reduïts a la subsistència més primària, tot i instants fugissers de poesia, com la dona nua i embarassada que es passeja durant el preludi.

En aquest marc, la comunitat del Grial s'aferra desesperadament a unes creences buides de contingut (i aquí Bieito apunta a tota religió organitzada). Aquesta és la gran ferida d'Amfortas, la pèrdua de la fe, la consciència que el ritual no té cap sentit.

Al final del primer acte, el cor s'encara al públic -recurs típic en Bieito- duent pancartes en un munt d'idiomes on es pot llegir: "On és Déu?", "Salva'm" i altres súpliques similars. Ningú no respon.

Algun crític ha escrit que, en el fons, Calixto Bieito és un moralista. Pot ser, en tot cas la seva mirada ferotgement crítica cap als mals de la societat actual no s'estova gens ni mica quan mira a una hipotètica societat futura. Perquè desenganyem-nos, Parsifal no és cap redemptor.

Un nou santó

El "foll pur" és un jove salvatge, irreflexiu, amb intencions ben clares cap a les noies flor, els abrics de pell de les quals subratllen la violència de què han estat objecte. El petó fatal d'una Kundry que explota a fons la confusió mare-amant pròpia en Wagner (fins i tot li dóna el pit) portarà a una revelació inesperada. Davant del nou horror que s'acosta, Kundry es talla la llengua. No hi ha res més a dir.

Què esdevé, doncs, Parsifal? Una imatge d'estampeta kitsch, un arcàngel de somriure idiota que porta penjats símbols de totes les religions possibles -inclòs un bust de Wagner!- i que, a cavall d'un estri imprescindible en tota ambientació apocalíptica, un carret de supermercat, ocupa el lloc d'Amfortas.

La redempció és, doncs, una broma de mal gust, però Bieito no abandona tota esperança. Mentre els homes segueixen el nou santó, Kundry es queda sola i embarassada, menjant patates amb cara d'escepticisme. El futur és de les dones?

La lectura de Bieito sovint xoca amb el text i la música de Wagner, però la força i la pertinença del discurs fan de Parsifal una de les propostes operístiques més estimulants de les sorgides del seu magí. El mateix no es pot dir del Tannhäuser de La Fura.

Dualitat aigualida

L'ambientació a l'Índia era un homenatge a Zubin Mehta, amb qui van treballar a L'anell del nibelung? Aquesta decisió garantia la vistositat del conjunt, però la dualitat en què es debat el protagonista, i que es pot declinar sota diferents paràmetres -amor físic/amor espiritual, paganisme/cristianisme, art nou/art vell- queda diluït per l'exotisme genèric d'un turista benintencionat.

No van faltar elements identificadors dels espectacles de Padrissa com gent penjada, plataformes volants, un giny mecànic de Roland Olbeter (una mà gegant de significat difús), el vestuari llampant de Chu Uroz i els sempre fascinants vídeos de Franc Aleu, d'un erotisme més aconseguit que la risible coreografia de la bacanal (per no dir res del trist número a la Bollywood). Tot molt distret, però insuficient.

Sorprenentment, el nivell musical va ser superior a Stuttgart que a Milà. O no, perquè Zubin Mehta deu ser el director més sobrevalorat dels últims lustres. La recepta és coneguda: un preciosisme sonor eixorc i una greu anèmia dramàtica. Tot el contrari de l'organicitat, fluïdesa i intensitat de Manfred Honeck a Parsifal.

A La Scala, només l'Elisabeth d'Anja Harteros va arribar a l'excel·lència, mentre que a la Staatsoper l'equip vocal, inclòs un cor prodigiós, va seguir les directrius de Bieito amb una entrega física que feia perdonar les febleses vocals. La funció de Milà, la quarta de la sèrie, va acabar en pau. L'estrena de Stuttgart, amb sorollosa divisió d'opinions a la sortida de Bieito. Deu ser el que en diuen un leitmotiv.

Xavier Cester
Avui