Cerca de notícies

Enquesta

Entre dos segles

28/3/2010 |

 

El Quartet Arditti i la London Sinfonietta van protagonitzar dos concerts que no van tenir preu, no perquè fossin de franc, sinó per la seva qualitat.

 

En àmbits especialitzats com la música contemporània també es pot produir, adaptat com és lògic a les seves especificitats, un fenomen com el de l'star system, en principi associat a camps més descaradament comercials. Cert és que conjunts com l'Ensemble Intercontemporain, l'Ensemble Modern o el Quartet Kronos, per posar només alguns exemples, és possible que no acceptin l'etiqueta d'estrelles, tot i que és innegable que són referents en la interpretació de la música del nostre temps i que el seu nom pot atreure melòmans més enllà del gueto dels assistents habituals a aquestes manifestacions que, en una síntesi malèvola, podríem subdividir en compositors, col·legues, alumnes, parents i amics.

El festival Nous Sons, que avui clou amb l'OBC l'edició 2010, va convocar el cap de setmana passat dos conjunts de primeríssima línia, el Quartet Arditti i la London Sinfonietta, aquest, dissortadament, no tan present a casa nostra com l'altre. Sota la direcció de Josep Maria Guix, la programació del certamen s'ha diversificat, no només en el terreny estilístic -de justícia, vista la pluralitat de camins seguits en les darreres dècades-, també en el cronològic, amb inesperades confrontacions, com l'oferta dimecres passat entre la música de François Couperin i la de Josep Soler. Sense anar més lluny, les dues sessions que avui ens ocupen van permetre escoltar obres de dotze compositors compostes entre dos segles, entre1923 i el 2007.

Visió i missió

En alguna entrevista Irvine Arditti comentava com, de ben segur, entre les desenes i desenes d'obres que el seu quartet ha estrenat, no totes són obres mestres i moltes segurament no mereixerien passar a la posteritat. Però si alguna cosa té clara l'infatigable violinista britànic és allò tan usual en aquests cursets de màrqueting o disciplines associades amb què les empreses volen conscienciar els seus escèptics treballadors: la visió i la missió. Dit en cristià, l'única manera que apareguin grans obres és garantir interpretacions de la màxima qualitat, i d'això els Arditti en continuen sabent molt.

No totes les peces del programa tenien el mateix interès -la curiositat de la Composition en quarts de ton op.43 de Wyschnegradsky s'esgotava en ella mateixa, i el breu Psalom de Pärt va rebre una lectura massa adusta-, però va pagar la pena assistir a l'estrena a Catalunya del Quartet núm.1 de Charles, amb la seva espasmòdica violència progressivament calmada, i Leaves of reality de Parra i les seves erupcions d'hiperactivitat.

Dos quartets número 2 van aportar més dosis d'intensitat emocional, el de Gubaidulina i, sobretot, el de Schnittke, compositor irregular com pocs, que aquí va signar un impactant lament amb melodies que s'intueixen, apareixen i desapareixen enmig de la boira sonora.

Hauria de ser evident, però com que per desgràcia no ho és gaire, ho subratllem: tots els concerts del Nous Sons han inclòs almenys una obra de compositor català. La London Sinfonietta no va ser excepció amb els New epigrams de Casablancas, tres peces d'impecable factura que tancaven una primera part que també incloïa Octandre de Varèse -compositor que, al costat de moments frapants, massa cops sembla un Stravinsky de segona- i el concentrat Concerto op.24 de Webern.

Tot de franc?

Sota la direcció precisa fins a l'extrem de Frank Ollu, el conjunt britànic va desplegar una inesgotable brillantor instrumental en totes les partitures. Hem de confessar, tanmateix, que el neoimpressionisme de Takemitsu, com el mostrat a Rain coming, sempre ens ha deixat fred, al contrari dels exercicis sonors de Grisey, com els de Périodes. En canvi, va ser un plaer escoltar en directe una peça del britànic Simon Holt, l'amenaçadora i expressionista Lilith.

A excepció del programa de l'OBC, tots els concerts de Nous Sons han estat de franc, en un intent comprensible d'atreure més públic a un repertori que encara crea massa recances, tot i que el cronista no té del tot clar que aquesta sigui la millor mesura per aconseguir la fidelització.

El parèntesi anunciat per a l'any vinent tampoc hi contribueix gaire (el melòman sol ser criatura de costums regulars). A més, en la tarda plujosa del concert de la London Sinfonietta hi va haver molts forats en la Sala Oriol Martorell, tot i que les localitats estaven exhaurides. Total, no es perdia res per no anar-hi. La gratuïtat també té un preu.

Xavier Cester
Avui