Cerca de notícies

Enquesta

Calixto Bieito estrena a Sttutgart un ‘Parsifal’ extrem i apocalíptic

28/3/2010 |

 

Calixto Bieito ha omplert l’escenari de la Staatsoper de Sttugart de símbols, relíquies, calzes i imatges visuals poderoses com aquelles carreteres i aquells ponts fotografiats a Mèxic o a Chicago. El director del Romea s’enfronta avui al seu segon wagner. Parsifal, l’òpera del compositor alemany basada en el poema èpic medieval sobre la vida del cavaller de la cort del Rei Artús que busca el Sant Grial, es recrearà en un ambient postapocalíptic semblant al que narra The road, la novel·la de Cormac McCarthy.
El director s’ha inspirat en aquesta obra per oferir una renovada lectura de «la crisi espiritual» que, segons la seva opinió, centra el llibret de Wagner. «Parsifal és el símbol d’una religió buida, que no només no ajuda l’home, sinó que l’enganya», sosté. I contra aquesta realitat, representada per l’Església catòlica i per altres creences integristes, carrega la producció de Calixto Bieito, que no té por d’enfrontar-se a un públic tan identificat amb l’autor de Tristany i Isolda com l’alemany.

ESPIRITUALITAT / En aquest mateix teatre, Bieito ja va estrenar fa dos anys la seva versió de L’holandès errant. El denominat festival sagrat li ha creat molts més problemes. «És una obra molt gran, amb molta música. Wagner va escriure una partitura amb visió religiosa i apocalíptica». El director sosté que la mística de la peça reflecteix «la desesperació d’una espiritualitat que no serveix».

Les obres de l’artista expressionista Anselm Kiefer, i en especial el seu quadro Melancolia, «reflex –diu– de la desil·lusió espiritual», són una altra font d’inspiració. Però n’hi ha més. Abunden les imatges de catàstrofes i dels efectes de la contaminació. Hi ha tipus amb màscares de gas, així com altres il·lustracions.

Però és la idea de The road la que té més pes. «El pare i el seu fill són supervivents en un món en crisi i necessiten un canvi espiritual. Busquen regenerar-se amb nous valors que les religions no els poden donar. L’amor, la naturalesa, l’humanisme són les seves creences. La seva és una aposta per la vida i no per les institucions sacres. Per això acabo amb la imatge d’una dona embarassada», explica Calixto Bieito.

EL GRIAL COM A SÍMBOL / Segons l’opinió de Calixto Bieito, el Grial és un simple símbol. «El veig com un gran basar on som tots», diu. I ha treballat el perfil teatral dels personatges a partir de la visió que en té. «Parsifal és un neci que fa un viatge iniciàtic, és una espècie de Segismundo de La vida es sueño». Comença per la contemplació i acabarà en l’acció fins a creure des de la seva assimilada saviesa que és un símbol. «Amfortas viu immers en una crisi física i mental i perd la fe. Arriba a dir que no vol continuar al Grial».

A l’escuder Gurnemanz el titlla «de gran manipulador», i el personatge que més l’apassiona és el de Kundry. «És contradictòria, però té una força poètica enorme». Desmenteix que hi hagi escenes de canibalisme. «És un passatge en el qual la gent es menja el cigne, però només és una metàfora de la fam espiritual».

Manfred Honeck és el director musical de la producció, que encapçalen els cantants Andrew Richards (Parsifal) i Gregg Baker (Amfortas). El muntatge es tornarà a representar tres anys més al teatre, on Calixto Bieito també va dirigir Jenufa, de Janacek, i La Fanciulla del West,
de Puccini.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya