Cerca de notícies

Enquesta

Pablo González«El director dictador ha passat a la història»

24/3/2010 |

 

Ja se sent titular de l’OBC encara que oficialment ho serà a partir de la temporada 2010-2011, que ahir va presentar.

 

–És la primera vegada que ha col·laborat en el disseny d’una temporada de concerts juntament amb François Bou, el nou gerent de l’OBC. ¿S’ha reservat les millors obres?
–Aquest és un dels avantatges de ser titular. Me n’he reservat algunes que em venia molt de gust dirigir, com les quatre simfonies de Schumann o les obres de Mahler menys conegudes, com Rückertlieder, amb la mezzo Violeta Urmana, entre altres, i Des Knaben Wunderhorn. Són peces on s’aprecia l’essència de la creació simfònica de Mahler, el lied.

–Debutarà amb l’estrena de la Simfonia del no ésser, de Ramon Humet, i la Setena de Xostakóvitx. ¿És una declaració d’intencions?
–M’agraden tota mena de compositors, sóc bastant obert pel que fa a repertori. Crec que només hi ha tres obres del repertori que no m’agraden. A Humet l’he descobert fa poc i m’encanta. Crea paisatges sonors tremendament evocadors.

–¿Quines seran les línies bàsiques del seu treball amb l’OBC?
–Varietat i coherència. Vull que els músics tinguin veu en la programació. Vull tenir l’orquestra a prop i escoltar-los perquè ells són l’instrument. La meva intenció és comptar amb la comissió artística i seguir de prop l’orquestra.

–En els assajos de la setmana passada hi havia diàleg i bona sintonia.
–La figura del director ha canviat molt. Ara la relació amb els músics és més natural. El director dictador ha passat a la història. No s’aconsegueix res imposant la teva manera de veure les coses, l’important és convèncer. Només així et pots guanyar el respecte dels músics.

–¿Té prou públic l’OBC?
–En la societat actual intentar que els concerts simfònics tinguin les audiències multitudinàries dels concerts de rock seria ridícul. L’OBC té un alt nombre d’abonats però omplir més o menys no només depèn de nosaltres, també compten altres aspectes com l’educació musical i el màrqueting.

–¿Li interessa l’òpera?
–Cada vegada més. Al desembre vaig dirigir Don Giovanni a Oviedo i tinc moltes ganes d’anar al Liceu amb l’OBC per interpretar Dafne, de Richard Strauss. S’han de potenciar els intercanvis entre l’OBC i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

–La temporada que ve dirigirà 10 programes amb la seva orquestra, a la qual vol seguir de prop. ¿Quan es traslladarà a Barcelona?
–Al mes de juny buscaré casa. Segurament m’instal·laré per Sarrià o Vallcarca. Intentaré estar com més a prop millor d’una sortida de Barcelona perquè sóc un fan de la bici de carretera.

–¿Està completament recuperat d’aquella estranya malaltia, la síndrome de fatiga crònica, que el va apartar de la música durant tant de temps?
–Absolutament recuperat. Allò està superat i no gràcies a la medicina oficial, ja que no té tractament. Et diuen que t’acostumis a la malaltia. Me’n vaig sortir gràcies a un treball d’interiorització molt gran, amb ajuda del ioga i d’una dieta. Va ser un procés de creixement personal.

–¿Què escoltava en aquell període?
–Res. No podia escoltar música perquè em cansava. Patia un esgotament extrem. Vaig haver de replantejar-me la meva vida. Canviar coses que em perjudicaven i aprofundir en la relació entre ment i cos.

–¿L’estrès va causar la malaltia?
–En aquesta malaltia s’han de contemplar condicionants genètics i de forma de vida. No es pot atribuir tot a la pressió o l’estrès. L’ésser humà és un tot, ment i cos formen un tot.

MARTA CERVERA
El Periódico de Catalunya