Cerca de notícies

Enquesta

Cantar i parlar

21/3/2010 |

 

Dos magnífics exemples d''opéra comique', de Donizetti ('La fille du régiment') i Berlioz ('Béatrice et Bénédict'), aporten a Barcelona i París solucions desiguals al repte d'alternar música i recitat

Sota el nom d'opéra comique s'amaga, més que un gènere unitari, una forma que permet un ampli ventall d'acostaments, des del divertiment més lleuger, tintat o no amb elements sentimentals, com La fille du régiment, fins al dramatisme, xocant per al públic burgès de l'època, de Carmen, l'element central en comú dels quals és l'alternança de parts cantades i parts dialogades. Una ullada a qualsevol programació actual o a un catàleg discogràfic deixa en evidència que, dels dos autors usualment responsables d'una obra lírica, el que mana, el que surt més gran és sempre el compositor. Aquest triomf de la música sobre el text té un corol·lari a vegades problemàtic si parlem d'opéras comiques. La qualitat de la música (de Bizet, de Donizetti, o d'altres il·lustres referents) no es discuteix. Però què en fem, dels diàlegs?

Antiquats, llargs, avorrits, innecessaris són alguns dels adjectius que solen emprar els directors d'escena actuals per referir-se a aquests textos. I les solucions a les quals recorren perquè els espectadors (o ells mateixos) no es remoguin a la butaca poden ser eliminar-los, escurçar-los, adaptar-los o reescriure'ls. Aquesta última opció és la seguida per Laurent Pelly, amb la seva còmplice habitual, Agathe Mélinand, en el formidable muntatge de La fille du régiment encara en cartell al Liceu. D'acord, la trama (ni la vella ni la nova) no passarà als annals de l'art dramàtic, però funciona. Ara bé, en el segon repartiment presentat al teatre de les Rambles va quedar clar un altre problema a l'hora d'abordar el gènere: la capacitat dels cantants per recitar el text.

No es tracta només de la dicció, a vegades aleatòria en l'ultraglobalitzat món de l'òpera, ni de les capacitats actorals dels cantants, sinó de la complexa transició del cant a la parla. La veu de Nino Machaidze té un deix assumible d'acidesa que li dóna personalitat al cantar, però que es fa insuportable al parlar. Si hi sumem una composició més basta, més de nena malcriada, es podrà entendre que la seva Marie convencés més quan la música sonava, gràcies a un cant que va guanyar en matisos a mesura que avançava l'obra.

Antonio Gandía ho deu saber: no hi ha ningú com Juan Diego Flórez. Assumit això, el tenor alacantí va ser un remarcable Tonio, de bona línia i agut suficient, mentre que el Sulpice de Carlos Bergasa quedava en un nivell discret. El retorn a una altra funció del primer repartiment ens confirma la impressió de l'estrena: la gran triomfadora és Patrizia Ciofi, potser perquè de Flórez se n'esperava el que va fer. Ara bé, la revelació, no haurà estat una Victoria Livengood bigger than life?

Pirueta final

L'estrena de La fille du régiment a París va generar un dels articles més xovinistes d'un crític implacable anomenat Hector Berlioz: "M. Donizetti a l'air de nous traiter en pays conquis, c'est une véritable guerre d'invasion". Berlioz acusava, a més, l'italià de reaprofitar música d'una obra anterior, cosa que no era certa, com Donizetti va precisar a la premsa. El fracàs de Benvenuto Cellini i la incomprensió de la seva obra pel món musical parisenc expliquen en part l'estirabot.

Saltem 22 anys en el temps, ja que després de la desmesurada genialitat, no sempre dosificada, de Cellini i la grandesa lírico-tràgica de Les troyens, Berlioz posa punt final a la seva obra amb Béatrice et Bénédict, una pirueta encisadora per a un retorn a Shakespeare, un dels seus númens tutelars (amb Gluck i Beethoven), i a Itàlia, el paisatge que l'inspiraria al llarg de la seva vida.

L'adaptació que va fer el compositor de Molt soroll per a no res es concentra en les picabaralles dels protagonistes. Curiós, no eren, també, Kenneth Branagh i Emma Thompson el millor de la versió fílmica que el primer va fer de l'obra? I no va acabar separada també aquesta parella com Berlioz i la seva musa shakespeariana, Harriet Smithson? Amb aquest títol , l'actual Opéra Comique que dirigeix Jérôme Deschamps continua defensant amb energia i imaginació el patrimoni associat al nom de la institució, tot i que Béatrice et Bénédict s'estrenés a Baden-Baden.

Ara bé, pot una posada en escena enginyosa, coherent en els seus plantejaments i realitzada de forma brillant, estar absolutament equivocada? Aquesta és la sensació que vam tenir davant l'espectacle de Dan Jemmett i el seu recurs als titelles sicilians, no només presidint el decorat, sinó convertint tots els personatges en putxinel·lis de mida humana manipulats per un hiperactiu mestre de cerimònies (un irreprotxable Bob Goody) que recita parts del text original anglès que el director, que no es refia del llibret de Berlioz, creu necessari afegir.

La gran contradicció és que la majoria de cantants que havien de defensar el text francès eren britànics. Ho van fer més que dignament, sobretot el desimbolt Bénédict d'Allan Clayton i la Béatrice de timbre sucós de Christine Rice, mentre que el Somarone de Michel Trempont va treure tot el suc de la paròdia no exempta de tendresa que va fer Berlioz d'un mestre de capella.

Al fossat La Chambre Philharmonique va oferir una impressió molt més positiva que quan la vam escoltar a Barcelona, sota la batuta impetuosa del seu fundador, Emmanuel Krivine. Els colors vius de l'orquestra eren un plaer, tot i que el director francès es va quedar curt d'amorosiment en el màgic nocturn que clou el primer acte.

Menció especial per a l'esplèndid cor de cambra Les Éléments, perfecte escènicament i musicalment: és molt difícil cantar malament expressament, com van aconseguir en el fúnebre epitalami de Somarone (o com, per cert, fa Patrizia Ciofi a la lliçó de cant de La fille du régiment). Al capdavall, si els personatges de Béatrice et Bénédict van deixar de ser ninots per esdevenir éssers de carn i ossos, va ser gràcies al cant i no a la parla.

Xavier Cester
Avui