Cerca de notícies

Enquesta

En mans de Pablo González

21/3/2010 |

 

El jove director, que reemplaçarà Eiji Oue al capdavant de l’OBC la temporada que ve, va superar la prova dirigint l’orquestra, divendres passat, en un Auditori ple.

 

Hi havia molta expectació per veure Pablo González al podi de l’OBC. Divendres, el jove director asturià, designat com a titular del conjunt català, es va posar al capdavant de la seva nova orquestra: assumeix el càrrec la temporada que ve però ja està treballant en la seva programació i la veritat és que, malgrat que certs músics no estan d’acord amb el nomenament, el resultat va ser prometedor.

Pablo González arriba per reemplaçar el carismàtic però controvertit Eiji Oue, que va ser destituït per, segons la direcció de l’OBC, no complir les tasques a què l’obligava el contracte. Per la seva part, el músic asturià ha estat molt vinculat a la direcció de l’Orquestra de Cadaqués, l’organitzadora del Concurs de Direcció d’Orquestra que ell mateix va guanyar al recuperar-se d’una malaltia que el va tenir quatre anys apartat del podi.

En un Auditori ple, el titular electe va superar la primera prova i va arribar a un bon nivell de comunicació amb els faristols en aquest primer concert davant del seu futur conjunt, en què va intentar, malgrat la dificultat de les obres, brindar un programa de les dimensions adequades per treballar còmodament: el gest ampli, gairebé teatral de González (sense arribar als excessos d’Eiji Oue) va semblar clar i ben entès per un col·lectiu que va respondre quasi sempre amb seguretat.

Va tirar endavant una eficaç i equilibrada Simfonia N. 10 en mi menor, Op. 93, de Xostakóvitx, servida amb transparència (i llegida per González de memòria), amb unes cordes a punt, punxants i descriptives, i amb un adequat concepte de les dinàmiques, cosa que va permetre que l’obra sonés prou expressiva. Si el Moderato va arribar en una execució deliciosa, l’arriscat tempo per què va apostar a l’Allegro no va enlletgir el resultat, sinó tot al contrari, ja que el va amarar de contrast i va materialitzar un potent discurs simfònic que va entusiasmar el públic.

L’anàlisi
Abans, a la primera part, Pablo González va propiciar un atractiu diàleg entre orquestra i solista al Concert per a piano N. 5 en mi bemoll major, Op. 73, de Beethoven. El grandiós Emperador va ser interpretat amb passió i sentit, ja que González va controlar fins al més mínim detall i va marcar les inflexions plenament romàntiques de l’obra, de manera que va responedre amb claredat a les exigències del repertori clàssic que exigeix aquesta meravellosa partitura. Davant del teclat hi va haver un convincent Javier Perianes, que va demostrar que es troba en una primera maduresa a l’assumir amb encert expressiu –la part tècnica la té més que superada– una obra que ho exigeix tot, i fins i tot va donar sentit emotiu a aquests trinats increïbles que el pianista de Huelva va aconseguir amb la seva esplèndida digitació. Bones expectatives, doncs, davant Pablo González, un músic jove del qual s’espera que s’involucri amb entusiasme.

MANUEL CEREIJO
El Periódico de Catalunya