Cerca de notícies

Enquesta

La Fura sacseja la Scala de Milà

19/3/2010 |

 

Els majoritaris aplaudiments es van barrejar amb bronques per al seu ‘Tannhäuser’.

El Tannhäuser de La Fura i Zubin Mehta va sacsejar dimecres la Scala de Milà en el debut de la companyia catalana en aquest temple de la lírica. El debat entre partidaris i detractors d’aquesta versió de l’òpera de Wagner, ambientada en el colorista món del Rajasthan, va acabar manifestant-se amb aplaudiments i bravos, però també amb esbroncades del sector més radical del teatre. Mehta va ser ovacionat, malgrat que no va tenir la seva millor nit.

La crítica es va estendre a alguns cantants. La vacil·lant actuació de Robert Dean Smith com a Tannhäuser, especialment baix de to vocal i interpretatiu a la segona part, va recollir els més forts retrets, i també se’n va emportar alguns Julia Gertseva, que va compondre una potent i atractiva Venus. Anja Harteros (Elisabeth) es va guanyar les millors ovacions juntament amb Georg Zeppenfeld (Hermann). Molt segura i decidida, va exhibir un ampli, bell i potent registre. I, encara que sigui anècdotic, a qui sí que va aplaudir tot el teatre va ser a una elegant Sofia Loren a l’abandonar la seva localitat, al costat de Giorgio Armani, a la llotja.

El primer acte va ser un festí, començant per l’aparició de la gegantina mà amb el protagonista ficat en una càpsula des de la qual recorre les línies de la vida i del destí fins a arribar al mont de Venus. Aquell robot de Roland Olbeter reapareix després de diverses formes. Amb elements furers –acròbates, ballarins, figurants, sirenes en una piscina, composicions amb les estàtues de Kahurajo, caçadors amb caps de ren...– les escenes de l’orgia al Venusburg van tenir gran força.

Hi van contribuir els espectaculars vídeos de Franc Aleu. Fusionant-se amb l’acció real van reforçar els moments més tensos. Aquest és el cas de les escenes d’ira de Venus al percebre que no podrà retenir el seu costat Tannhäuser, decidit a emprendre el camí de la redempció.

Les expectatives creades havien estat molt altes, i quan va arribar el moment d’entrar al Wartburg, i girar del concepte hedonista al medieval i a la dialèctica salvació-condemnació, el muntatge es fa més conceptual. Els pelegrins semblen viatjar a Benarés i no a Roma, cosa rebutjada pel públic més conservador.

Els convidats al castell (el cor) se situen en unes grades semblants a les d’un plató, des d’on presencien un ballet de Bollywood abans que els participants en el concurs de cant apareguin en carros a l’estil Ben-Hur. La monotonia musical d’aquest apartat pesa sobre l’acció, salvant les brillants aparicions de la virginal Elisabeth.
En l’últim acte, l’obra recupera el pols amb poderoses imatges. La protagonista espera el seu estimat, i quan els pelegrins tornen cantant i no és entre ells, es desespera. És emocionant la seva ària de súplica abans que les seves llàgrimes converteixin l’escenari en un llac. La Fura juga amb composicions com la de la cèlebre calavera de Dalí amb models despullades.

I és bella la imatge final amb el cadàver d’Elisabeth en una góndola. El protagonista veu florir els bastons dels pelegrins i sap que ha estat redimit. Ovació també per a aquest final abans d’arribar a la divisió entre el públic, dominada pels aplaudiments.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya