Cerca de notícies

Enquesta

Joaquín Achúcarro: "El pianista fa música, el virtuós s'infla l'ego"

18/3/2010 |

 

El pianista basc de 77 anys celebra 50 anys d'una impecable carrera professional amb un DVD monogràfic.

Joaquín Achúcarro arriba a Barcelona per presentar el nou DVD editat per Opus Arte en què, a més d'una extensa entrevista, interpreta el Concert núm. 2, de Brahms, el més complicat, diuen, del repertori, i peces curtes al Museu del Prado entre Goyas i Velázquez.

¿És cert que el so pianístic ha canviat de la seva generació a l'actual?

Sí. Els canvis són inevitables i van més enllà de les modes... Tampoc es parla ara el mateix castellà que fa cinquanta anys...

D'acord, però els pianistes d'ara són més tècnics, mentre que els de la seva generació eren més expressius.

La dicotomia de tècnica o expressió és falsa. Chopin va fer autèntics esforços per crear una tècnica expressiva per se, i en Beethoven els silencis diuen tant! Tocar expressiu és una tècnica corporal, una seqüència de moviments musculars que creen un so i un temps que dóna una continuïtat i crea una tensió determinada. Sé que sona poc poètic, però és la realitat. I si en els ballarins es veu claríssim, quan es tracta de l'orella és més difícil.

És una qüestió de pràctica?

Sí, i de passar-te la vida buscant. A l'expressió s'hi arriba per intent i equivocació. Quan prepares un concert com el de Brahms, estàs fent un viatge, una construcció d'idees que després hauràs de reconstruir a cada interpretació.

Diuen que un cop li van preguntar a Alícia de Larrocha en què pensava mentre tocava, i ella va contestar que en la llista de la compra.

Era molt irònica. Però a vegades pot passar que perds la concentració. És un accident.

En un concert, qui mana, el director o el pianista?

Fa anys Bernstein va dirigir el Concert núm. 1 de Brahms amb Glenn Gould. Es va dirigir al públic i els va dir: "En un concert per a piano i orquestra sempre mana el pianista, però jo no hi estic gens d'acord".

Vostè s'ha emocionat mai tocant?

A vegades... Són moments d'èxtasi i penses: "No sé si sóc jo qui està tocant o és allò". I quan t'emociones i t'adones que has arribat al miracle, aleshores et desconcentres i t'equivoques. És com un drogoaddicte. I per a mi el piano és una addicció.

Suposo que un pianista sap perfectament quan ha fet un bon concert o ha tingut una mala nit.

No es pensi... A vegades sóc a l'escenari i em pregunto: "¿El senyor d'amfiteatre de la segona fila sent el que vull que senti?". I quan penso que no, és una frustració. No hi ha una veritat absoluta. Quan era nedador feia la travessa al contramoll, tres quilòmetres en què tenia temps de pensar en els dos concerts de Brahms, perquè era molt lent. Quan vaig arribar a la meta vaig dir als meus pares: "Heu vist el meu esprint?". I salten: "Quin esprint?". A vegades penses que has tocat bé i les crítiques són dolentes, o penses que has tingut una relació estupenda amb una orquestra i no et truquen mai més.

Vostè, de petit, li va dir a Rubinstein: "No vull ser un virtuós, només vull ser músic". Quina diferència hi ha entre un músic i un virtuós?

El músic utilitza el piano per fer música, mentre que el virtuós l'utilitza com a instrument del seu ego. A mi només m'interessa la música.

Per què sovint s'ha mantingut allunyat de les grans promocions discogràfiques?

Rere aquesta feina hi ha forces que poden moure muntanyes, promoure gent que no ho mereix i ignorar-ne que ho mereix. Però quan s'entra en aquesta professió has d'acceptar aquest sistema ecològic. L'artista fa concerts valent-se d'un empresari que es guia per uns crítics a qui l'artista ha de convèncer de si és bo o no. I el plàncton de què tots s'alimenten és el públic. Però, malgrat que es pot enganyar algú durant molt temps o molta gent durant poc temps, no es pot enganyar tothom durant tota la vida.

¿Creu que s'hauria d'ensenyar música als nens des de petits?

No crec en l'obligació, però als que disfrutem de la música ens agrada que els altres també en disfrutin. La música, com tot, té nivells d'enteniment, hi ha obres que provoquen una reacció immediata, com l'Ave Maria de Schubert, i de mica en mica t'hi vas ficant fins que arribes a fer anàlisis harmòniques. Jo ja he arribat a veure el compositor escrivint un determinat fa a la partitura.

Què li aporten la tasca pedagògica i la càtedra que té a Dallas?

M'ho passo molt bé. Ensenyo a resoldre problemes que per a mi ja no ho són, a enfocar-los, disseccionar-los i trobar la solució en 5 minuts d'una cosa que a tu t'ha costat 20 anys. Jo en dic l'aspirina. Tens mal de cap i te la prens sense tenir en compte tot el procés de fer-la.

Sembla massa fàcil, no?

Potser sí, no sé si els alumnes ho valoren en el que val.

Aquest estiu tornarà a tocar al Festival de Torroella?

I tant, m'encanta la manera de treballar de Torroella, fent-se a poc a poc com un bon vi i no esclatant com l'escuma del xampany.

Marta Porter
Avui