Cerca de notícies

Enquesta

Ambició de poder

14/3/2010 |

 

L'Any Wagner s'apropa i l'Òpera Nacional de París és un dels diversos teatres que arreu del món es llancen a l'aventura de la 'Tetralogia', de moment amb més èxit musical que escènic.

 

El temps passa volant, el 2013 està al tombar i la cursa de la Tetralogia ja ha començat. Mentre que enguany ens toca celebrar l'obra, entre d'altres, de Chopin, Schumann, Mahler o Wolf (també la d'Albéniz), d'aquí tres anys serà el torn d'una efemèride sonada, el bicentenari del naixement de Wagner (sí, també és el de Verdi, però avui no toca).

Molts teatres escalfen motors posant en marxa noves produccions de l'obra més vasta i ambiciosa del compositor alemany, Der Ring des Nibelungen: Frankfurt, la Scala de Milà en coproducció amb la Staatsoper de Berlín i el Met de Nova York són alguns dels coliseus que es llancen a l'aventura, mentre que Los Angeles i San Francisco culminaran cicles ja iniciats, i d'altres, com València, és d'esperar que aprofitin el treball realitzat. Per descomptat, Bayreuth, que aquest any jubila la producció de Tankred Dorst redimida per Christian Thielemann, tindrà nou Anell el 2013. Entrarà Barcelona en el joc?

En la seva primera temporada com a director de l'Òpera Nacional de París, Nicolas Joel -que té el bon gust de no enganxar el seu nom al logo de la institució com el seu antecessor- ha decidit que ja era hora que l'entitat tornés a tenir una Tetralogia completa: l'última va ser el 1957 i un intent als anys 70 es va quedar a mitges. Això no vol dir, però, que París no hagi vist diversos Anells (al Châtelet), però era estrany que un gegant amb els recursos de l'Òpera se n'hagués abstingut.

Risc escàs

Si pocs discuteixen l'habilitat de Joel per reunir bons repartiments, el seu criteri sobre els directors d'escena és més contestat. Per a la Tetralogia el risc ha estat escàs, en recórrer al veterà Günter Krämer, sòlid professional alemany. Per la seva pròpia condició de pròleg i pel tipus d'acció que s'hi desenvolupa, Das Rheingold no és el títol més adient per saber per on aniran els trets del conjunt de la proposta, tot i que ja es pot tenir un primer tast d'una interpretació que no sacseja la nostra concepció de l'obra i on idees sòlides, tot i que no gaire noves (esclar que la novetat és una característica, no una virtut), es plasmaven en una realització visual desigual.

L'anhel de poder, l'ànsia per la dominació, és el que mou déus, nans i gegants en aquest pròleg en què Krämer subratlla els elements més irònics, sobretot dels habitants del Walhalla: abillats amb musculosos pectorals postissos, la seva primera aparició és abraçant un gran globus terraqüi mentre els obrers acaben d'enllestir la seva residència.

I si hi ha dominadors, hi ha dominats: quan Wotan es nega a pagar el salari acordat, un exèrcit d'extres ocupa la sala amb banderes roges, llançant fulls volants reivindicatius. Si aquesta primera vaga mitològica és un xic naïf, més força té el final. Fafner apila obsessivament lingots d'or -no cal ser marxista de soca-rel per entendre que el gegant és un mer acumulador de capital sense que aquest generi riquesa-, mentre els déus ascendeixen per una inacabable escalinata acompanyats d'una colla de joves atletes, sorgits d'una fantasia fílmica de Leni Riefensthal, carregant les lletres d'un mot clau: Germania. Hi ha ambicions de poder que fan por.

Un bon debut

En acabar l'obra hi va haver una imatge encara més significativa: l'orquestra aplaudint Philippe Jordan. Das Rheingold era la primera producció del jove músic suís com a titular de l'Òpera de París i, de moment, té el plàcet d'una formació de tracte no gaire fàcil, com Daniel Harding i Emmannuelle Haïm poden explicar.

La lectura de Jordan va ser eminentment didàctica, d'una nitidesa absoluta en l'exposició de cada tema, prenent-se el seu temps (lent sense sensació de lentitud), amb equilibris sonors sorprenents (mai havíem escoltat tan bé la tuba!) i un lirisme de bona llei. Més narrativa que dramàtica, és a dir, amb contrastos esmorteïts, la seva direcció tenia la virtut de no forçar mai les veus, alhora que aconseguia una esplèndida prestació instrumental.

Das Rheingold és el prototipus d'òpera de conjunt, i París va reunir un bon equip, amb un Falk Struckmann en bona forma com a Wotan, una Sophie Koch que està evolucionant amb èxit cap a papers més feixucs com Fricka, i un divertit Kim Begley com un Loge presentat com un cabareter socarrimat. La presència vocal més impactant, al costat de l'Erda imponent de Qiu Lin Zhang, va ser la dels dos germans gegants, Fasolt (Iain Paterson) i Fafner (Günther Groissböck). No hi ha res com la força del proletariat en revolta.

Xavier Cester
Avui