Cerca de notícies

Enquesta

Carles Balagué viatja a la Barcelona de finals del XIX amb «La bomba del Liceu»

10/3/2010 |

 

Un documental reconstrueix l'atemptat perpetrat el 1893 per l'anarquista Santiago Salvador, que va causar vint morts.

Després d'aproximar-se amb Arropiero, el vagabund de la mort a la psique d'un assassí en sèrie sense fetge, el cineasta Carles Balagué recupera en un altre documental un dels fets que van commoure més la societat catalans a finals del segle XIX: la bomba que, en ple segon acte del Guillem Tell de Rossini, l'anarquista Santiago Salvador va llançar, des del cinquè pis, a la platea del Gran Teatre del Liceu. De l'atemptat, que va provocar la mort de vint persones, Balagué pretén revelar-ne tots els misteris mitjançant aportacions d'escriptors com ara Lluís Permanyer, Eduardo Mendoza, Antoni Dalmau, Francisco González Ledesma i Joan de Déu Domènech. La bomba del Liceu s'estrena aquest cap de setmana en sales catalanes i a Madrid.

 

El 7 de novembre de 1893, nit d'estrena de la nova temporada del Liceu, Santiago Salvador, un anarquista de 28 anys nascut a Castellseràs (Baix Aragó) que no tenia cap altre ofici que el del contraban, va desprendre's des del galliner de dues bombes del model anarquista per excel·lència: Orsini. Una, que va caure a la falda d'una de les senyores de la distingida família Cardellach, que aquell vespre va perdre cinc dels membres, no va explotar, possiblement pels mètodes casolans amb els quals havia estat construïda. L'altra, en canvi, que va desplomar-se a les butaques 27 i 28 de la fila 13, va provocar la mort de quinze representants de la Barcelona burgesa d'aleshores i de cinc espectadors estrangers, entre els quals, un militar francès i un comercial alemany. «Va ser un fet que va marcar de ple la relació entre la burgesia indiana i el proletariat», resumia ahir el director Carles Balagué, autor d'obres com ara La casita blanca (Premi Ciutat de Barcelona 2003) i De Madrid a la lluna (2006).

En 84 minuts de metratge i la participació de disset escriptors, periodistes, professors i personatges vinculats amb el món de la lírica, Balagué reconstrueix aquella acció, que va tenir repercussió internacional, esbossant el que representava el Liceu –i Barcelona– en el període d'entresegles. La bomba del Liceu, més enllà de reviure l'atemptat de Salvador, que acabaria executat l'any següent, se'ns endú de viatge, doncs, per una «ciutat de bombes» –com emfasitza Balagué en el film, visitant el restaurant Can Lluís, escenari d'un altre atemptat anarquista– en la qual les execucions al garrot de la plaça Folch i Torres eren gairebé festes majors i on, també, el Modernisme exposava la necessitat imperiosa de reinventar-se. «No volia que el film acabés amb l'execució de Santiago Salvador –afirmava el director–. Si no hagués anat més enllà, hauria estat un documental com qualsevol altre.»

Dues accions situades el segle XXI completen La bomba del Liceu. La primera, un improvisat debat sobre la pena de mort i què devia motivar Salvador per perpetrar l'atemptat entre alumnes de l'Institut Milà i Fontanals, adjacent a la plaça del Raval on es produïen les execucions. La segona, la recuperació d'imatges de l'ocupació que, el 25 de novembre del 2005, també curiosament durant una òpera de Rossini (aquesta vegada, Semiramide), un centenar de persones van fer del Liceu en protesta per l'especulació urbanística a Ciutat Vella i que va constatar que, un segle després de la bomba del Liceu, el teatre líric de la Rambla continuava sent espai de confrontació.

G. Vidal
El Punt