Cerca de notícies

Enquesta

Les raons de Harnoncourt

7/3/2010 |

 

Amb els 80 acabats de fer, el director austríac continua sorprenent en encarregar-se, amb el seu fill Philipp, de la direcció escènica d''Idomeneo'. La meravella, però, va ser la música.

 

Els motius que porten un director d'orquestra a aventurar-se en la direcció d'escena operística poden ser diversos (i no necessàriament autoexcloents). El primer, que de ben segur generarà comprensió en molts melòmans, amb raó o sense, és que hi ha batutes tipes de fixar la vista al fossat per no mirar el que passa a escena perquè els repel·leix. Un altre, les ànsies de control total que semblen congènites a l'ofici o, si ho pintem amb colors més suaus, una necessitat imperiosa d'expressar la seva visió d'un títol per tots els canals possibles.

Estem davant d'una nova possibilitat d'aplicar la dita de què en sap el gat de fer culleres? Certament, Herbert von Karajan no passarà a la història per aquesta faceta, però en la memòria guardem un bon record del Così fan tutte signat per duplicat per John Eliot Gardiner. Ara bé, si continuem amb Mozart, també és veritat que un músic tan rellevant com Iván Fischer es va fúmer una castanya de las que fan molt de mal amb un infaust Idomeneo a París. I Nikolaus Harnoncourt?

Canvi d'ordre

Creuat fa pocs mesos el llindar de la vuitantena, el director austríac continua sorprenent, i admirant. El 2008 va presentar un muntatge de l'obra mozartiana al festival Styriarte de Graz, adaptada ara per a un altre dels seus feus, l'Òpera de Zuric. Conscient probablement que les forces ja no són les d'un xaval (tot i que l'aspecte desmenteix l'edat), Harnoncourt ha col·laborat per a l'ocasió amb el seu fill Philipp, coincidència afortunada per a una trama que bascula en la relació entre un progenitor i el seu primogènit. Si el fundador del Concentus Musicus de Viena ha revolucionat d'una manera decisiva la forma com escoltem el repertori barroc i clàssic (i ens fa qüestionar de valent el romàntic), en el terreny dramàtic la seva aportació és molt més mesurada.

La moderna atemporalitat, amb un vague toc orientalista, del decorat i el vestuari és gairebé un tòpic de les produccions actuals, però almenys servia als dos Harnoncourt per oferir una narració diàfana, un xic naïf a vegades, l'únic element discutible de la qual és el gir paròdic que donen al segon acte al personatge d'Elettra, glamurosa i coqueta. En canvi, el muntatge sí que l'encerta al mostrar amb senzillesa com l'ordre vell encarnat per Idomeneo, sotmès als injustos designis divins, és reemplaçat per la racionalitat i la humanitat d'Idamante. Harnoncourt pare també és fidel a la seva argumentada opinió que Idomeneo no és tant una opera seria a la italiana com un drama d'inspiració francesa cantat en italià, d'aquí que la dansa ocupi tot el lloc que li pertoca -amb una exultant coreografia de Heinz Spoerli per al divertiment final-, tot i que no calia explotar tant la presència d'un Neptú que assetja sense parar el rei de Creta.

Direcció majestuosa

Anem, amb tots els respectes, a les coses serioses. Deixant de banda si al final els resultats convencen o no, mai deixarà de sorprendre'ns com la profunda reflexió sobre tots els paràmetres interpretatius (temps, dinàmiques, accents, colors, etc.) reverteixen en Harnoncourt en unes lectures viscerals, comunicatives, irresistibles, sense cap ombra de fredor cerebral. Se'ns escapen els motius de per què alguns recitatius van ser parlats o per què el Gran Sacerdot cridava tant. Són detalls menors en un conjunt impressionant que va culminar en l'esmentat ballet, una pàgina que en les seves mans pren tot el sentit gràcies a una direcció majestuosa i, també cal dir-ho, a la tasca de La Scintilla, la notable formació d'instruments originals de què disposa l'Òpera de Zuric.

Harnoncourt no ha parat de donar oportunitats a noves generacions de cantants, i, del repartiment a la ciutat suïssa, només hi havia un nom consolidat, el d'Eva Mei, Elettra més insinuant que incisiva. Llàstima que el director optés bàsicament per l'edició de l'estrena a Munic, el 1781, és a dir, sense el seu gran showstopper, D'Oreste, d'Aiace. Saimir Pirgu era ostensiblement massa jove per fer de pare madur, però la veu és maca i les agilitats de Fuor del mar van estar ben resoltes. Julia Kleiter va aplicar una dolçor de manual a la seva delicada Ilia, mentre que l'Idamante de Marie-Claude Chappuis, no sempre amb la veu prou estable (i, com de rigor avui en dia, més de soprano curta que d'autèntica mezzo), almenys aportava passió a totes les seves intervencions.

Ens queda el dubte inicial: per què el salt a la direcció d'escena? Col·laborador assidu en els últims anys d'un regista com Martin Kusej, Harnoncourt està avesat a propostes fortes. En el fons, només li cal una raó per haver signat una posada en escena: Nikolaus Harnoncourt estima Idomeneo.

Xavier Cester
Avui