Cerca de notícies

Enquesta

Lulu transfigurada

28/2/2010 |

 

Ginebra estrena la producció de l'òpera de Berg que la temporada vinent arribarà al Liceu, un muntatge d'Olivier Py amb una allau d'estímuls visuals i una esplèndida Patricia Petibon.

 

La presència de determinades òperes en les programacions està sovint subjecta a oscil·lacions cícliques governades per elements misteriosos i imprevisibles. En aquests moments, Lulu, d'Alban Berg, és una obra que està clarament a l'alça a mig Europa: Londres i Madrid han compartit producció, així com Lió, Milà i Viena; Salzburg presentarà la seva aquest estiu, mentre que Ginebra i Barcelona també col·laboren en un nou muntatge. És un signe dels temps de crisi?

Si a Wozzeck, la primera òpera de l'austríac, l'espectador, fins a cert punt, pot guardar una mica de distància respecte al drama del soldat -amb el típic comentari de "pobre desgraciat" i la seva barreja de compassió i superioritat-, Lulu reflecteix de forma molt més directa les pulsions menys agradables de l'ànima humana. L'inici de l'obra és prou explícit del que s'esdevindrà: passin i vegin, ens convida un emfàtic domador, i aquest podria ser el lema d'Olivier Py en la nova producció estrenada al Gran Teatre de Ginebra i que la temporada vinent arribarà al Liceu.

El director francès ens convida a una desfilada d'un circ humà protagonista d'una veritable tragèdia urbana. El bigarrat decorat de Pierre-André Weitz, amb ecos de la pintura expressionista d'un Dix o un Grosz, és una explosió cromàtica (amb un accent destacat en el roig bordell) en perpetu moviment, ple de retalls d'una quotidianitat en la qual s'emmarca l'ascensió i caiguda de la protagonista. Per si l'allau d'estímuls visuals no fos suficient, Weitz i Py omplen l'escena de missatges amb altes dosis d'ironia (I hate sex o el Liebestod que presideix el suïcidi del pintor) o bé força pertinents (Meine Seele, la meva ànima, per a les confessions més íntimes de Lulu i Geschwitz).

Claveguera urbana

Aquest barroquisme escènic està als antípodes de la brutal ascesi de la proposta de Christof Loy comentada en aquestes pàgines al seu pas pel Covent Garden (i que al Real va provocar fugides en massa d'espectadors), i pot, en els dos primers actes, atabalar una mica l'espectador desprevingut. Però Py caracteritza amb detalls precisos cada personatge i les seves interrelacions, i aconsegueix un final de notable impacte.

No té gaire mèrit profetitzar que la pel·lícula porno que es projecta al tercer acte generarà més d'un titular. Segurament aquest va ser el detall que va fer que el teatre de la ciutat de Calví no aconsellés el muntatge als menors de 16 anys. Llàstima que el risc d'aquests advertiments és que després vinguem els crítics milhomes i curats d'espants per dir que no n'hi ha per a tant.

La cinta és prou borrosa com per no aclaparar, i prou clara per saber què s'hi belluga. Però insistim que és només un detall que reforça la sòrdida ambientació, la claveguera urbana on Lulu arribarà al punt final de la seva caiguda. En una imatge terriblement preciosa, amb un fons nevat, la protagonista trobarà la mort de la mà d'un Jack l'Estripador vés a saber per què abillat de Pare Noel. Envoltada de tots els personatges, Lulu es despulla per últim cop, braços en creu. Redimida?

Una gran protagonista

L'efectivitat del muntatge de Py resideix, en no poca mesura, en la intèrpret protagonista. Bomba sexual, activa, passiva, desesperada, indiferent, Lulu és -i representa ser- moltes coses alhora, per això el director francès la fa canviar constantment d'aspecte. Patricia Petibon, en el que era el seu debut en l'obra, va fer una creació realment impressionant que no pot fer altra cosa que madurar. La soprano francesa sembla que per fi ha centrat la seva carrera després d'una fase en què se la presentava com una Amélie amb sobreaguts. Petibon no només té el físic del rol, sinó també la capacitat vocal per moure's amb comoditat per l'estratosfera i l'absència de por per arribar al límit. Descarada i tràgica, Petibon pot ser la gran Lulu del nostre temps.

Ginebra la va envoltar d'un bon equip, del qual, a part d'ella, només repetirà al Liceu la Geschwitz d'ajustat patetisme de Julia Juon. Pavlo Hunka (Dr Schön) i Hartmut Welker (un Schigolch convertit en el pallasso trist de la funció) van ser altres notables aportacions, mentre que el percucient Alwa de Gerhard Siegel va patir de valent en el registre agut.

Tots ells van tenir a favor la direcció de volums sempre sota control de Marc Albrecht, que va deixar aflorar tota la violència subjacent de la música de Berg al final del segon acte i va signar un tercer magistral. Albrecht i Petibon es tornaran a veure les cares a Salzburg, en un nou muntatge que en principi havia de dirigir Nikolaus Harnoncourt. D'aquest prodigiós octogenari en parlarem la setmana entrant.

Xavier Cester
Avui