Cerca de notícies

Enquesta

Vies de futur

20/12/2003 |

 

Un dels factors més estimulants del nou Liceu ha estat la seva tasca pedagògica. Per collir el públic del futur cal sembrar

Un dels més lúcids col·laboradors de la secció de Diàleg de l'AVUI, Ferran Sáez Mateu, intervenia fa uns dies com a estrella convidada al suplement Culturas de La Vanguardia amb un interessant text que convidava a la reflexió, El triunfo de lo inverosímil, en el qual l'autor tocava moltes tecles al voltant de l'òpera. Sáez, tanmateix, parteix d'un parti pris poc compartible: "El que resulta difícil de comprendre és que el gènere més desconnectat de la sensibilitat, les vivències i els problemes de les gents del segle XXI torni a ser el protagonista de les taules, especialment les mediàtiques". Uf, va dir ell.
Anem a pams. Amb innegable habilitat, Sáez redueix el gènere a la, sens dubte, part més substancial del repertori de la majoria de teatres, el repertori decimonònic, a la qual nega el pa i la sal a través d'una extensa cita de Lampedusa, com també podria haver usat Una nit a la òpera dels germans Marx. Per descomptat, els excessos dels melodrames són objectiu fàcil de la burla, però també ho poden ser els de les tragèdies d'Eurípides o els drames de Shakespeare. Potser perquè ens en podem riure, mostrem que la seva validesa és més actual del que ens podem imaginar. Universalitat, se'n diu. Les anècdotes argumentals van i vénen, però el substrat profund d'emocions i reflexions que es poden trobar des de La favola d'Orfeo a L'Upupa no són pas tan dissímils de les de Les Troianes o Enric V. Esclar que Sáez fa mitja trampa, prenent com a objectiu el vessant teatral de l'espectacle operístic, sense entrar en l'element que el fa definitivament sublim, la música, i el seu vehicle, la veu humana.

MODERNITZAR-SE O MORIR
Per adaptar-se als temps, en les darreres dècades l'òpera ha experimentat un accelerat procés de renovació dramatúrgica, amb exageracions blasmables, però també amb encerts evidents. Sáez ho simplifica esmentant "anacronismes carents de justificació estètica" amb exemples que apunten a cert Ballo in maschera, caient segurament en el comú error de veure els arbres en detalls falsament escandalosos (en això darrer el cronista està d'acord) sense fixar-se en el bosc. Un exemple semblant en què alguns (no Sáez en aquest article) també van caure al carregar-se el no menys cèlebre Lohengrin dirigit per Peter Konwitschny perquè els protagonistes anaven en calça curta, sense adonar-se que això era quedar-se en la superfície d'un muntatge que demolia de forma devastadora, discutible i fascinant alhora, tota la ideologia del drama wagnerià, que subvertia el seu fons molt més que la seva forma.
¿És aquesta la imprescindible modernització del gènere? No, això és actualitzar el repertori igual que ara no es fa Shakespeare de la mateixa manera que al segle XVII, al XVIII o al XIX. Modernitzar l'òpera és crear noves obres, des de l'avui i mirant cap al demà, sense por als riscos ni als fracassos (difícil, cert, en els temps de cultura subvencionada que vivim). No totes les noves òperes sobreviuran d'aquí a cent anys, però ¿algú es recorda ara de Caterina di Guisa de Coccia o La Esméralda de Bertin?
Es lamenta el nostre autor del contrast entre la desatenció mediàtica cap a altres formes de música i "els espais televisius i radiofònics dedicats en exclusiva al món de l'òpera". On? Quan? Dedicar una tarda a la setmana a l'òpera com fa Catalunya Música no és pas massa, mentre que el cas televisiu és per posar-se a plorar (dins el lamentable estat que tota la música té a la petita pantalla, centrada en la més execrable comercialitat): el sofert aficionat ha de patir els horaris demencials, més propis de Crónicas marcianas, que tenen, quan hi són, els programes operístics, mentre encara esperem que la nostra faci honor a la seva condició de servei públic i emeti les gravacions (demanar directes ja és un deliri lisèrgic) fetes, i encara no emeses, en un teatre públic com el Liceu.
Ep, heus aquí un mot clau. En una contrada en què més de dos han confós un país amb unes sigles i un doble d'un mestre jedi, més de tres confonen encara Liceu amb òpera, la part amb el tot. Una vida amb una dieta sana hauria de comptar amb vitamines subministrades més enllà del teatre de les Rambles, però mentre arribem a aquest estadi, si hi arribem, no es pot refutar que, sobretot des de l'incendi i la reconstrucció, cada cop que el Liceu es tira un pet, tots els mitjans corren (correm) a olorar. L'èxit de públic no deu ser pas aliè a l'encertada observació de Ferran Sáez quan comenta que "l'enfeinat urbanita del segle XX sap, com si es tractés d'una quota social ineludible, que ha de complir amb la cultura". Ara bé, en el mateix sac de l'òpera s'hi podrien ficar molts llibres de prestigi, exposicions "que s'han de veure", aquells al·lucinants films iranians amb una frase de diàleg (subtitulada) cada mig hora i tantes altres coses.

DEIXEU ACOSTAR-SE ELS NENS
Al dos mil per cent està d'acord el cronista amb Ferran Sáez quan denuncia: "¿Què importa [als nostres melòmans institucionals] que, a diferència de qualsevol país culte, la instrucció musical dels nostres escolars sigui quasi inexistent? Res o molt poc". Més raó que un sant. Per sort, un dels factors més estimulants del nou Liceu ha estat la seva tasca pedagògica. Per collir el públic del futur cal sembrar, i propostes recents com Hansel i Gretel i D'òpera van en aquesta línia.
La deliciosa òpera de Humperdinck ha rebut del Centre de Titelles de Lleida un tractament imaginatiu, defugint un mimètic naturalisme per apostar per una coexistència harmònica entre cantants, titellaires i unes enginyoses criatures bastides sobre estructures metàl·liques. La màgia (i també el terror, com en tot conte de fades: que la mare es desdobli en bruixa faria les delícies dels psicoanalistes) de l'embolcalladora partitura està ben servida per una hàbil instrumentació, i un notable equip de músics i joves cantants que han trobat en aquesta mena d'espectacles una via de sortida a les seves carreres.
Comediants va encertar més de ple amb La petita flauta màgica que amb la gran Die Zauberflöte. La seva nova aventura, D'òpera, està llastada per un ritme irregular i pel desig de dir moltes coses en poc temps: els orígens de l'òpera, elements constitutius del gènere, fragments amplis de Rigoletto i un reader's digest ben fet de L'elisir d'amore, al costat de moments brillants com la demostració pràctica de les tessitures vocals amb L'italiana in Algeri. El to naïf associat al grup de Canet és un gust adquirit, però ni l'energia dels intèrprets de l'espectacle podia evitar que els menuts parlessin quan començaven a cantar, l'objectiu és justament el contrari. Un aspecte bàsic per ajudar a crear hàbits d'escolta és tenir una dicció plusquamnítida, i aquest no era sempre el cas de les propostes que comentem. Ara bé, cuidar els infants no ha d'implicar descuidar els adolescents, un públic més difícil i que potser se'ns escapa de les mans. No hem de caure en pretensioses superioritats ni en elitismes desaforats ni tampoc en inclusivismes forçats: l'òpera no té per què agradar a tothom. No sabem si "el triomf de l'inversemblant [...] és el retrat fidedigne del nostre desconcert davant d'una tradició cultural en la qual ja som incapaços de reconèixer-nos", com afirma Ferran Sáez. Com diria Rhett Butler, "M'importa un rave". El cronista només sap que amb una bona òpera s'ho passa de conya.

Xavier Cester
Avui