Cerca de notícies

Enquesta

Michael Nyman va recrear les seves bandes sonores al Palau i va refrescar el discurs amb la veu de D

26/2/2010 |

 

S’acusa Michael Nyman de passar-se més temps del convenient alimentant-se de les bandes sonores que el van popularitzar als 80. Dimecres, al Palau, vam observar indicis de moviment, encara que amb la xarxa de salvament estratègicament estesa. Igual que l’any passat en el mateix Festival del Mil·lenni, el londinenc va dissenyar un recital en dos temps: conservador el primer i subtilment explorador el segon, aquest en tàndem excèntric amb l’aleteig vocal de David McAlmont.

El primer bloc del recital va ser intercanviable amb tantes i tantes sessions oficiades per Nyman a Barcelona les últimes dues dècades, des del Tívoli a l’Auditori del Fòrum passant pel mateix Palau o el Teatre Grec. El mestre i la seva banda, d’11 músics, abordant el repertori de scores que al seu dia van dur els codis del minimalisme a un terreny neoclàssic ric en sanefes opulentes. Peces que segueixen sonant com l’avanç d’un exèrcit tiomfal enmig d’una plana: obsessives, pomposes i amb un subliminal rerefons irònic (del qual va ser partícip un dels clarinetistes, que es cargolava de riure al son de Wheelbarrow walk).

 

GREENAWAY / Melodies cícliques amb modificacions microscòpiques, dictades per Nyman amb la mà dreta epilèptica. Creacions que van il·lustrar les cintes de Peter Greenaway: El contrato del dibujante, Conspiración de mujeres i Els llibres de Prospero. Sí, el mateix de sempre, tot i que no se li pot negar una brutal autoritat.

Les novetats van arribar després, quan Nyman va presentar The glare (L’enlluernament), el seu mà a mà amb McAlmont. Un repertori que va obligar el cantant a adoptar posicions vocals acrobàtiques i que va derivar en una original aventura de cançó de cambra passada per la Thermomix. Si fa no fa com un exercici de lied postmodern amb vèrtexs soul. Bé, hi ha coses que sonen millor descrites que escoltades, però el crescendo maníac de Take the money and run, l’èpica de City of Turin i la torch song angoixada Friendly fire (no és el que sembla: va d’un cas d’eutanàsia), amb un Almont forçant la gimnàstica del falset, van deixar un sabor a exquisidesa potser pretensiosa però punyent. Nyman, molt complagut, va immortalitzar la nit fotografiant el públic del Palau.

JORDI BIANCIOTTO
El Periódico de Catalunya