25/2/2010 |
Amb les bandes sonores que va fer per al realitzador Peter Greenaway, Michael Nyman es va convertir en una de les músiques de fons de la segona meitat dels vuitanta i dels noranta. El minimalisme barroc i els nervis a flor de pell se situaven darrere d'arquitectes que embogien a Roma i en tota mena de criatures que fracassaven en el seu esplendor suïcida. Els films van marcar un abans i un després, així com les relectures dels clàssics que el compositor britànic va fer de Henry Purcell a El contracte del dibuixant i El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant. Per no parlar de les magistrals bandes sonores de Drowning by numbers i Prospero's books. La primera part del recital d'ahir al Palau de la Música va estar protagonitzada per moltes d'aquestes peces memorables, que s'han convertit en una font inesgotable per als anuncis. Melodies que expliquen millor que ningú el nostre temps, neuròtic i gairebé histèric.
Acompanyat d'una banda d'onze músics d'instruments de corda i metall, Nyman es va bunqueritzar en una interpretació trepidant dels seus clàssics, amb moments ben simpàtics, com quan es girava per fotografiar el públic, que el va ovacionar al final de cada tema. Amb vestit fosc, les seves ulleres característiques, sabates de taló i una prominent panxeta, el pianista va fer vibrar les tecles en els seus himnes, que poden gronxar-se en la mimesi dels clàxons del carrer o retratar la desesperació d'homes atrapats per les seves circumstàncies. Les melodies continuen semblant oratoris postmoderns, la vida fagocitada per les presses. És com si les notes de Nyman intentessin recuperar la poesia de tot el que no és perdurable. Les majestuoses visions alterades de la realitat tenen molt a veure amb un cert manierisme, però també amb el deliri dels creadors triomfants. Amb ràbia. La manera de tocar segur que li ha provocat més d'una tendinitis. El pianista és un geni i ho demostra amb escreix. Es pot disfressar d'excèntric, però és un pura sang, un artista que marca època.
La segona part va ser més amable, però no menys solemne. David McAlmont, un jove cantant de gran talent, va acompanyar la banda del pianista. Van obrir foc amb la fabulosa Take the money and run, primer assalt d'un conjunt de peces com Secrets accusations and charges, City of Turin i Friendly fire. Amb el públic entusiasmat i un Nyman que només se'l podia veure somrient des d'un lateral -tocava d'esquena a la platea-, McAlmont va modelar la seva veu a la commovedora In Laos i la popera Going to America. Les cançons són fruit de la col·laboració entre els dos artistes i denuncien la hipocresia del sistema, les noves formes d'opressió, el tràfic de drogues, prostitutes i nens del Tercer Món i l'alienació dels mitjans de comunicació. El resultat és el disc The glare, un producte diferent en la discografia de Nyman, que convenç. En el tram final, cantant i pianista van oferir una delicada versió de The heart asks pleasure first d'El piano de Jane Campion. Concert de luxe al Festival del Mil·lenni.
David Castillo
Avui