Cerca de notícies

Enquesta

Sants patrons

21/2/2010 |

 

Celebrem el quinzè aniversari d'aquesta humil secció, ja que no amb el numen particular del cronista (Berlioz), sí amb altres grans compositors venerats.

La música té l'advocació miraculosa de Cecília, una màrtir especialment difícil d'eliminar per als seus botxins, la qual, mentre patia turments sense fi, no parava de cantar al Senyor. Un himne a aquesta santa no pot sinó exaltar les virtuts de l'art del so, com bé van aprofitar Purcell a Hail! Bright Cecilia i Händel a A song for st. Cecilia's Day. Marc Minkowski ha tingut la bona pensada de reunir aquestes dues bellíssimes partitures en un doble àlbum de Naïve luxosament il·lustrat, i complementar-les amb diversos fragments d'una de les misses més monumentals de Haydn, la Cellensis, també relacionada usualment amb el record de la noble romana. El cor i els instrumentistes de Les Musiciens du Louvre-Grenoble i un ajustat equip de solistes es recreen amb delit en les joies d'aquesta música.

L'any Händel pot haver acabat, però no hi pot haver un any sense Händel, o sigui que les novetats continuen apareixent, com un poc usual recital d'àries de baix protagonitzat per Ildebrando D'Arcangelo a Deustche Grammophon. D'acord, no calia incloure el sobreexplotat Ombra mai fu, però el cantant italià sedueix no només des de la portada del disc: també amb un cant expressiu, que té al seu favor l'acompanyament d'un Federico Maria Sardelli i un Modo Antiquo poc propensos a les extravagàncies.

Posats a buscar, però, un sant patró de la música occidental, ningú té més números que Bach, com Carles Santos ens recorda genialment al Lliure. La gradual edició íntegra de les cantates per part de SDG ens garanteix encara molts mesos de beatitud, però deixem constància de l'arribada dels volums 4, 9 i 13, així com d'un cedé a per a més glòria del Cor Monteverdi amb els passatges corals més destacats de la sèrie. La dedicació bachiana dels English Baroque Soloists no acaba aquí, ja que el mateix segell llença uns esperadíssims Concerts de Brandemburg que John Eliot Gardiner es resistia a abordar. De fet, el director britànic només s'encarrega dels dos primers (impressionants les intervencions de la trompa al número 1), ja que en la resta els efectius són reduïts, cosa que no resta gens d'impacte a les lectures liderades per Kati Debretzeni.

Continuem amb un Bach de primera magnitud amb les no menys esperades Variacions Goldberg d'Andreas Staier (Harmonia Mundi). El músic alemany extreu totes les possibilitats colorístiques d'un clavicèmbal basat en un model Hass, famós per la seva gran varietat de registres, al servei d'una versió imaginativa i comunicativa al mil per cent.

Si amplien el camp d'advocació, hem de parlar de les tres B: l'esmentat Bach, Beethoven i Britten. Fem trampa, esclar, però aquests dos últims autors són els que reuneix Janine Jansen en un nou disc per a Decca amb els respectius concerts per a violí. Si el de l'alemany no necessita presentació, el de l'anglès, amb els seus ecos de la Guerra Civil Espanyola, és una pàgina de gran densitat dramàtica que mereix més difusió. Jansen i Paavo Järvi són irreprotxables en totes dues peces.

Tecla i veu

Aprofitem la connexió peninsular per saludar el retorn discogràfic de Leonora Milà, gentilesa del jove segell El Far Blau. La pianista i compositora vilanovina aborda amb el tremp necessari un ampli ventall de peces de Falla (patró de la música espanyola del segle XX; almenys és l'únic que Alex Ross esmenta en el seu llibre), en especial l'ambiciosa Fantasia Baetica. No podem oblidar, a més, que el 2010 encara és any Albéniz (150 aniversari del naixement). Per això també paga la pena saludar el recital de Jordi Camell a Columna Música, Abans i després d'Iberia, amb una preciosa versió de La Vega, entre altres obres.

Albéniz estava en el programa ofert per Lang Lang en la seva última aparició a Barcelona. L'hiperactiu pianista xinès ha realitzat per a Deustche Grammophon (abans de fitxar, se suposa que per una fortuna, per Sony) la primera gravació cambrística amb un inesperat trio, el melós violoncel de Mischa Maisky i el més mesurat Vadim Repin al violí. La suma, per increïble que sembli, funciona amb Txaikovski i Rakhmàninov, tot i alguns desbordaments de Lang.

Un estil més controlat i més claredat analítica és el que mostra Alain Planès en la integral de l'obra per a piano de Debussy que Harmonia Mundi ha reunit en un magnífic àlbum. Però tornem a Lang, això sí, David Lang, compositor nord-americà desconegut fins ara per al cronista, de qui Theatre of Voices i Paul Hillier han gravat a Harmonia Mundi un captivador disc de música coral. La peça central és The little match girl passion, on Lang, amb una commovedora senzillesa de mitjans, uneix la tràgica història del conte d'Andersen amb textos de la Passió segons sant Mateu de Bach. Els sants patrons sempre vetllen per nosaltres.

Xavier Cester
Avui