Cerca de notícies

Enquesta

‘La pantera imperial’, de Carles Santos, torna encara amb més força

19/2/2010 |

 

Carles Santos es pren per esmorzar cada dia una ració de Bach. Diu que no és només una bona teràpia sinó també un exercici pianístic per mantenir-se en forma. La seva és una relació tan íntima amb el geni del barroc que només des d’aquesta interiorització i de la del seu esperit transgressor es pot arribar a entendre la creació d’un espectacle tan brillant, captivador, apassionat i sorprenent com La pantera imperial. El Lliure, que el va aclamar l’any 1997 a la seva seu de Gràcia igual que al festival de Peralada, va tornar a premiar-lo dimecres a la nit amb interminables ovacions i bravos.

I és que la creació de Santos no ha perdut ni vigència ni frescor. Al contrari, amb la injecció d’energia del seu renovat càsting i la possibilitat de veure’l ara en la versió completa amb el Cor Lieder Càmera a l’escenari, l’insòlit muntatge és encara més potent i captivador.

 

GRAN FORÇA SIMBÒLICA / Tot quadra perfectament en els engranatges d’aquesta producció, que aviat viatjarà a Bogotà i a Lió. El lúdic homenatge a Bach està ple d’imatges d’una gran força simbòlica. El místic, i a vegades dolorós, lirisme i la visceralitat es van superposant en un constant carrusel en què tots els elements estan en moviment: els intèrprets, els pianos, la pianola, el clavecí, i fins i tot els severs i grans bustos de Bach que poblen el fons i els laterals de l’escenari.
L’ànima hedonista de Santos apareix en escenes pletòriques de bellesa i amb una gran càrrega sensual com la del joc orgàsmic d’una parella amb les notes del pentagrama i els nus femenins tatuats. Els cantants, els actors, els ballarins i l’excel·lent cor s’impliquen en l’obra fins al límit. Divertidíssima la introducció dels sis compassos que adoptaran formes diverses durant la funció o el zapateado que punteja la música de Bach.

Són magnífiques les interpretacions amb els pianos rodant sobre l’escenari, les de la violinista Catalina Reus, no exempta de virtuosisme, i les del polivalent tenor Antoni Comas, que canta mentre toca el clavecí o després que una voluptuosa pantera li submergeixi el cap a l’aigua practicant un còmic joc de perversió vocal i actoral.

DOS PIANOS A LA VEGADA / I no és menys impactant l’acció de Santos, de genolls a terra, tocant dos pianos a la vegada, o la irrupció d’un instrument automàtic castrador del qual fugen els altres dos pianos en escena. El músic de Vinarós, que també interpreta les seves variacions compostes per a aquest espectacle, aconsegueix donar visualitat a la música de Bach. S’hi dibuixen peces com La Passió segons Sant Mateu, El clavecí ben temperat, Fuga en la menor o l’ària de la Cantata número 37. No us perdeu aquest genial deliri musicoteatral.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya