Cerca de notícies

Enquesta

L'obra mestra de Santos

17/2/2010 |

 

El Teatre Lliure recupera la versió per a cor de 'La pantera imperial', una reivindicació visceral del compositor de Vinaròs de la música de Bach.

"Bach hauria d'estar prohibit". Així de contundent es mostra el compositor i pianista Carles Santos quan parla del gran mestre de la música clàssica. Per què? Com? ¿No era el pare de la música? "Pels efectes emocionals que provoca", respon. "Quan l'estàs tocant, les llàgrimes t'impedeixen llegir la partitura".

Des que va començar la seva carrera pianística, Santos ha viatjat amb un petit bust de Bach per tot el món. Primer es quedava al camerino, amb els anys va començar a sortir a l'escenari, sobre el piano, i amb La pantera imperial es va magnificar i multiplicar fins a l'infinit. La seva dona, companya i responsable de vestuari i elements escenogràfics, Mariaelena Roqué, ho té clar: "Santos conviu amb La pantera i amb Bach des de petit".

La pantera imperial, per molts l'obra mestra de Carles Santos, inspiradora de la celebrada pel·lícula de Pere Portabella El silenci abans de Bach, torna a partir d'avui fins diumenge a l'escenari del Teatre Lliure 13 anys després de la seva estrena. És la primera obra de Santos que es reprograma i, encara que els seus espectacles acostumen a commocionar l'espectador, amb La pantera aquesta commoció adquireix un 9 a l'escala Richter. "Amb Bach passa una cosa molt estranya que no passa amb cap altre compositor clàssic, ni Mozart ni Beethoven ni ningú -assegura Santos-: ha sortit dels àmbits normals i sempre que s'utilitza, encara que sigui en coses insòlites, guanya. Qualsevol cosa que facis amb música de Bach és magnífica. No és una música que puguis escoltar afaitant-te. Li has de dedicar atenció, t'ho reclama. Fins i tot recordo una discoteca que, quan volien tancar, posaven la Passió segons sant Mateu i tothom sortia d'allà tranquil i calmat. Pacifica les feres".

Reivindicació visceral

La pantera imperial és un espectacle visceral, dinàmic i actual, fins i tot furiós i lúcid, que neix a partir de sis compassos de la Fuga en la menor que es desenvolupen i desfiguren de totes les maneres possibles, musicals, conceptuals, visuals... I el misticisme intrínsec a l'obra del compositor esdevé aquí un misticisme sexual, orgiàstic, pel que d'intrínsec té en l'obra de Santos. Dos pianos, un clave, una pianola, una violinista, tenor, soprano i ballarines s'empaiten, xoquen, es defugen i s'abracen en una escenografia emmarcada per 28 bustos gegantins de Bach. La pantera no explica una història, però hi apareixen Anna Magdalena Wülken, la segona esposa, i Johann Nikolaus Forkel, el musicòleg que va redescobrir el compositor, oblidat, a primers del segle XIX.

Primera reedició

La reedició de La pantera és una proposta del director del Lliure, Àlex Rigola, que ja avança que l'any que ve Santos tornarà amb una altra obra mítica, Belmonte, aquest cop amb Cesc Gelabert. La novetat és que ara es representarà tal com va ser pensada i estrenada al Festival de Peralada el 1997, en la seva versió amb cor i en un gran escenari, cosa que no va ser possible quan es va presentar al Teatre Lliure de Gràcia l'hivern següent. "Aquí tenim més espai per treballar, cosa que s'agraeix, perquè durant l'espectacle hi ha molt de tràfic de pianos i pianoles, i gràcies a la bona acústica tampoc no cal amplificar les veus".

A Santos li va faltar temps per acceptar la proposta, tot i que reconeix que "en catorze anys en el món del teatre s'han fet moltes coses". "El que em fa més il·lusió és que, malgrat que hi ha actors nous, recuperem molts dels intèrprets que la van fer fa 13 anys, com el Cor Lieder Càmera", diu Santos. A qui ja no esmenta, per obvi, és el tenor Antoni Comas, que ha participat en gairebé tots els seus espectacles des de fa vint anys.

"Pensava que faria un viatge de retorn a la joventut i que viuria les mateixes sensacions, i en l'aspecte emocional ha estat així, però l'exigència interna sempre et fa buscar més i hem acabat prement en coses que ens havien quedat pendents, de manera que el resultat ara és una Pantera més gran -diu Comas-. A més, les actrius són unes altres, o sigui que les relacions que hi estableixes ara són diferents". El que no ha canviat és el nivell d'exigència física que Santos reclama als seus actors-cantants. "Físicament és molt dur, és l'espectacle més dur de Santos", reconeix un home a qui intenten ofegar mentre interpreta una ària.

La pantera és un espectacle contundent, emocional i visual, però sobretot és la plasmació d'un somni, de l'imaginari que Carles Santos ha creat a partir de la figura i, sobretot, de la música de Bach.

Marta Porter
Avui