Cerca de notícies

Enquesta

Moderns, tanmateix

14/2/2010 |

 

Va de llibres, amb dos volums apassionants, la magna mirada panoràmica d'Alex Ross sobre el segle XX a 'El ruido eterno', i la modernitat segons Felip Martí-Jufresa a 'Música desconcertada'

Dues òperes sensacionals, en el sentit més ampli del terme, obren i tanquen el relat. Per una banda, l'estrena austríaca de Salome de Strauss, el 1906 a Graz; per l'altra, la première de Nixon in China d'Adams a Houston, el 1987. La història que emmarquen no és cap altra que la de la música del segle XX, tal com Alex Ross l'explica a The rest is noise (o El ruido eterno, com ha traduït Seix Barral), segurament el llibre sobre l'art dels sons més comentat i aplaudit dels últims anys.

Diguem d'entrada que les lloances rebudes són del tot merescudes, no debades l'autor nord-americà aborda la seva ambiciosa tasca ben fornit amb una visió panoràmica que situa cada moviment i compositor en el seu context històric (social, econòmic, cultural), una esmolada capacitat analítica que li permet exposar amb claredat l'estructura d'una obra (per exemple, l'esplèndid comentari sobre Peter Grimes), una imprescindible capacitat de síntesi que té el seu corol·lari en frases brillantíssimes que són píndoles de gran densitat, fins i tot quan fa comentaris de desarmant sentit comú -quan afirma que perquè algunes grans obres fossin en principi mal rebudes això no implica que tota obra rebutjada sigui gran-, perspectives altament suggestives (la constatació que el segle XX ha creat més obres devocionals que el XIX, o que els horrors de la Segona Guerra Mundial no tenen per què només generar obres fosques i torturades) i un estil àgil i amè que convida pàgina rere pàgina a escoltar les partitures que comenta. A Ross es nota que l'apassiona el que tracta, fet menys usual del que seria recomanable.

Per sobre de tot, The rest is noise és un testimoni immillorable de la riquesa i la diversitat de la música al segle XX. Ross defuig el discurs únic que durant dècades ha imposat una idea determinada i excloent de modernitat musical, i obre l'enfocament a altres maneres, diferents i no menys fructíferes que les de Schönberg o Stravinsky, d'abordar la creació musical.

No és cap casualitat que els dos compositors a qui dedica un capítol específic siguin Sibelius i Britten, figures menyspreades per les avantguardes més radicals de la postguerra de la Segona Guerra Mundial (Ross no amaga la violència dialèctica d'un pensament que va caure en massa tics totalitaris). Tots dos són solitaris convertits en icones als seus països, i si el primer va seguir un camí de progressiva essencialització en el llenguatge que culminaria en un llarg i definitiu silenci creatiu, el segon, amb el seu constant retrat de la innocència perduda, és un testimoni punyent d'una centúria convulsa en el transcurs de la qual, per desgràcia, qui més ha determinat la trajectòria de la música han estat dos genocides: Hitler i Stalin.

A Sibelius i Britten cal afegir-hi Xostakóvitx per conformar una terna que s'ha mantingut fora de l'"statu quo del progrés continu" i que ha estat incorporada al repertori habitual com potser no ho serà mai Boulez. Irònic paral·lelisme, tant el francès com Leonard Bernstein són més apreciats com a directors que com a compositors tot i que, si se'ns permet la dolenteria, potser West Side Story perdurarà més que Le marteau sans maître.

Estats Units rep una atenció especial, no només per l'origen de l'autor, també perquè al segle passat es va incorporar a l'evolució multiforme de la música i perquè allà és on més fàcilment s'han trencat o s'estan trencant les fronteres entre el que anomenem música clàssica i la cultura pop, en contrast amb Alemanya i Àustria, els antics epicentres d'una idea de l'evolució musical, on el trauma no superat del nazisme plana sobre una música massa cops emocionalment castrada.

Llibre de combat

The rest is noise és un d'aquells llibres apassionants que es devora, es subratlla sense parar i que es procura tenir sempre a mà per refrescar una idea o contrastar una opinió. Música desconcertada (Lleonard Muntaner) de Felip Martí-Jufresa també és un llibre apassionant i clarament de combat ideològic, tot i que molt més espès. Amb un estil que podem definir de recargoladament desimbolt on no falten interpel·lacions directes de l'autor a si mateix o al lector, Martí-Jufresa defensa una idea del sentit i de l'articulació musical que defugi el model organicista i de les relacions de subordinació (és a dir, de dominació) per basar-se en el principi d'igualtat, un principi que té tant ramificacions polítiques com lingüístiques. La modernitat, per tant, es definiria pel rebuig de qualsevol ordre predeterminat.

En alguns punts, el discurs de Martí-Jufresa limita amb el de Ross, sobretot quan ambdós neguen (tot i que de forma diferent) que el pas que va donar Schönberg cap a l'alliberament de la dissonància fos inevitable. Però potser perquè el cronista té formació d'historiador, el discurs de Ross ens és més proper (i entenedor) que el del filòsof català. Ben mirat, després dels giravolts que ha donat la música del segle XX, ens és una mica igual si a un compositor li pengem l'etiqueta de modern o no. Si realment té coses a dir, segur que ho és.

Xavier Cester
Avui