Cerca de notícies

Enquesta

Risc assumible

7/2/2010 |

 

La propera temporada del Liceu equilibra títols de repertori amb rareses, convoca grans veus i no tem els directors de forta personalitat.

 

Les limitacions d'un teatre de stagione són ja conegudes: amb prop d'una dotzena de títols no es pot pretendre fer un reflex representatiu de la diversitat d'un gènere amb més de 400 anys d'història. Assumit això, diguem ja que la temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu presentada fa unes quantes setmanes ens agrada força, per començar, per l'equilibri entre títols indiscutibles del repertori (que alguns siguin populars és una derivació de la seva qualitat), novetats necessàries (les rareses també poden ser obres mestres) i tocs imprescindibles de contemporaneïtat.

L'equilibri no amaga, però, que l'eix continua més al nord que al sud, i que una temporada sense Rossini (compositor no gaire dilecte als caps rectors del teatre, si fem cas de l'escassa presència en relació amb la seva importància), sense Puccini i només amb un Mozart adaptat (Così FUN tutte, a càrrec de Carol López) sembla una mica òrfena.

'Femmes fatales'

No té gaire sentit comentar quant de temps fa que tal o qual títol no puja a l'escenari de les Rambles, perquè cada any estaríem igual, la qual cosa no treu transcendència al retorn de Carmen. Com en altres títols de ganxo segur a la taquilla, el Liceu n'oferirà una allau de representacions, 21, que, tot i que partides en dos períodes, no són la millor manera d'evitar la rutina a les forces estables.

El contrast amb l'altra femme fatale, Lulu, és brutal: només cinc funcions condemnen molts abonats a perdre's una de les obres cabdals del segle XX, sobretot si les comparem amb les vuit d'un títol molt menys conegut, Ariane et Barbe-Bleue, de Dukas. Un dubte: ¿el Liceu advertirà, com la coproductora (i timorata) Ginebra, que el muntatge de Lulu no és recomanable per a menors de 16 anys?

És curiós que coincideixin els cants del cigne de Verdi (Falstaff) i Wagner (Parsifal), així com les pedres fundacionals del verisme -amb la irresistible combinació de Cavalleria rusticana i Pagliacci- i de l'òpera romàntica alemanya -Der Freischütz-. Cap objecció tampoc a la representació de l'encara jove segle XXI amb el suggestiu Into the Little Hill, de George Benjamin, i LByron, d'Agustí Charles, mentre que la col·laboració amb l'OBC continua amb Daphne, de Strauss, títol que un antecessor de Pablo González, Franz-Paul Decker, va dirigir amb el conjunt fa un grapat d'anys.

Si és impossible tenir tots els títols en un any, també és impossible convocar totes les millors veus alhora, entre altres motius, perquè els divos més selectes només canten en els tres o quatre teatres de la seva confiança. Anna Caterina Antonacci, Michael Volle, Edita Gruberova, Josep Bros, Carlos Álvarez, Eva Maria Westbroek, Jose van Dam, René Pape i Jonas Kaufmann (ai, només en recital) són les puntes de llança d'una desfilada que culmina en un Tamerlano amb el tardà debut liceista d'Anne Sofie von Otter (si la memòria no ens falla, no ha tornat a Barcelona des del 1991!) i un Plácido Domingo de qui caldrà comprovar si en concert es mou igual que a l'escena per la música de Händel. Un capítol en el qual hi ha una certa millora és el de les batutes, amb Fabio Luisi (després de la seva tempestuosa marxa de Dresden), Daniele Callegari i Marc Albrecht que han de complementar el progrés que esperem que aconsegueixi Michael Boder amb l'orquestra de la casa.

Present i futur

El capítol més propici a generar urticària en el liceista de pell delicada és el de les posades en escena. Més d'un s'haurà posat les mans al cap en veure de cop Calixto Bieito, Claus Guth (per partida doble) i Peter Konwitschny, directors que, per altra banda, tenen poc a veure els uns amb els altres, mentre que Olivier Py promet emocions fortes amb Lulu, i Richard Jones durà un irreverent sentit de l'humor.

En moments de crisi i de descens de públic, apostar pel risc, encara que sigui amb seny, denota coratge, més encara davant unes forces de la regressió que mai descansen i davant les quals cal defensar amb fermesa l'enriquiment que els noms esmentats, junt amb molts d'altres, amb els seus encerts i errors, han aportat al gènere operístic.

Hem dit la paraula clau, crisi. El pressupost torna a tenir un increment simbòlic, del qual, afortunadament, es desmarca la partida artística. Però els malabarismes que es fan amb el deute -ajornar-lo no és saldar-lo-, ¿no serveixen només per sortir dels pas?

El Foyer continua mort, El Petit Liceu redueix l'oferta d'entrades i, en silenci, l'Acadèmia passa a millor vida. A diferència de París, Milà, Londres, Zuric i Munic, el teatre d'òpera de Barcelona no té cap estructura que permeti als joves intèrprets, bàsicament cantants, foguejar-se abans de saltar a quefers majors. El present l'estem salvant amb dignitat, però, qui té cura del futur?

Xavier Cester
Avui