Cerca de notícies

Enquesta

Òperes possibles

17/1/2010 |

 

Dues òperes de gran complexitat musical i escènica -'Die Frau ohne Schatten' de Strauss i 'Les troyens' de Berlioz- triomfen a dos teatres de nivells força diferents com Zuric i Innsbruck.

Existeixen les òperes irrepresentables o més aviat els teatres incapaços de fer-les? Die Frau ohne Schatten, un dels cims (el cim?) de la col·laboració entre Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal, és famosa per les elevadíssimes exigències musicals i escèniques que planteja a tot aquell que s'atreveix a programar-la, fins i tot a les companyies de primera divisió, mentre que Les troyens, opus magnum de Berlioz, no sembla el títol més adient per a una coliseu de prop de 800 places, fora de la primera línia del circuit internacional. L'Òpera de Zuric i el Tiroler Landestheater d'Innsbruck van agafar el toro per les banyes, i es van atrevir amb aquests dos títols monstruosos (en el millor sentit del terme) amb resultats excepcionals en el primer cas, i més que remarcables en el segon.

Perdó per la cursileria, però en molts moments de Die Frau ohne Schatten de Strauss a Zuric les llàgrimes d'emoció ens van venir als ulls, per exemple en la música celestial amb què els vigilants de la ciutat criden l'amor de les parelles en el final del primer acte. O una mica abans, en el corprenedor passatge orquestral després que Barak expressa esperança en les noves generacions que vindran. O en el final de l'obra, d'un delicat recolliment després de la jubilant apoteosi dels protagonistes. I aquesta emoció va venir gràcies a la magistral lectura de Franz Welser-Möst, d'una fluïdesa i naturalitat dignes de tota lloa, sempre atent a no tapar les veus, la qual cosa no vol dir que no renunciés a explotar a fons la màgia orquestral conjurada per Strauss, ja fos en els passatges més expressionistes o en els més efusius. Fins i tot juraríem que mai havíem escoltat l'orquestra de Zuric tocar tan bé.

Distància social

Un repartiment basat sobretot en fidels de la casa va ser el segon pilar de l'èxit de la producció zuriquesa, començant per un cantant pel qual el pacient lector sap que el cronista té una devoció especial, Michael Volle, qui, amb una veu càlida i un cant ric en gradacions, va donar tota la generosa humanitat de Barak. La seva esposa va ser una Janice Baird de fraseig menys flexible i timbre acerat i penetrant, en bon contrast amb l'Emperadriu refulgent d'una Emily Magee que es va superar a si mateixa en l'esgotador tercer acte. Birgit Remmert va ser una Dida de negres intencions i veu extensa per palesar-les sense problema, mentre que un parell d'aguts difícils i un timbre poc agraït no treuen mèrit a l'Emperador coratjós de Roberto Saccà (ja sabem que Strauss no ho posa mai fàcil als tenors).

La producció de David Pountney aparcava, sense eliminar-los del tot, els aspectes més coloristes del conte imaginat per Hofmannsthal per centrar-se, en el primer acte, en la distància social entre un matrimoni noble de les acaballes de l'imperi Habsburg i una parella de treballadors. La recerca de la seva humanitat per part dels quatre personatges culmina en un tercer acte de surrealista descomposició que culmina amb tots els personatges, vestits de carrer, celebrant una festa de germanor a l'alçada de l'esperançada música de Strauss.

Dones destruïdes

Diguem ja el que menys ens va agradar de Les troyens a Innsbruck: els talls salvatges efectuats a la partitura, ja sigui els previsibles (els ballets) com les retallades sagnants dins la majoria de números. L'efecte era tan desorientador com si ens pitgessin la tecla de skip. A partir d'aquí, aplaudim l'atreviment de Brigitte Fassbaender, l'excepcional mezzosoprano alemanya, retirada dels escenaris uns anys abans de fer els 60, en plena possessió de les seves facultats canores, i que des de fa 11 anys és intendent del Tiroler Landesteather.

Ella mateixa signava la direcció escènica, amb alguns elements discutibles (la profusió d'accions paral·leles), però de gran coherència al centrar el focus no tant en l'epopeia heroica com en dues dones destruïdes pel fragor bèl·lic que les envolta sense pietat. Però si Cassandre mira de cara, desafiadora, la mort, Didon cau en una bogeria que envejaria tota una Lucia di Lammermoor.

Nicolas Chalvin va minimitzar els efectes dels talls amb una lectura flexible, sense feixugueses estranyes, i amb una prestació meritòria de les forces estables. Michelle Breedt era el nom de més ressò internacional d'un repartiment bàsicament format per cantants de la companyia austríaca, amb força cares joves i que no va tenir cap baula feble. La seva Didon ho va donar tot en una composició de gran força, molt més matisada que l'Énée d'aguts percutents de Daniel Magdal. La revelació, però, va ser l'al·lucinada Cassandre de Jennifer Chamandy, justament una de les veus de la casa. Amb l'experiència d'Innsbruck al darrere, podem respondre més convençuts la pregunta inicial: no existeixen les òperes impossibles, només els teatres incapaços.

Xavier Cester
Avui