Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu estrena «Il trovatore» brechtià

1/12/2009 |

 

Il trovatore de Verdi és un dels títols que s'han representat amb més assiduïtat al Liceu. S'hi va estrenar el 1854, només un any després de l'estrena rigorosa al Teatro Apollo de Roma. La nova coproducció del Liceu arrenca dimecres, però després d'un buit de 17 anys. A Barcelona, se'n veuran 19 funcions. També hi haurà dues sessions a Lleida per inaugurar el nou auditori (20 i 23 de gener). El director d'escena, Gilberto Deflo, aventura que serà la producció més essencialista. S'ha descartat la fórmula d'escenografia romàntica per dotar de més presència els cantants, que, a més, fan una interpretació brechtiana, continguda i essencialista.

 

El director artístic del Liceu, Joan Matabosch, aclaria en una roda de premsa que aquest parèntesi tan llarg no es repetirà, gràcies sobretot al fet que el Liceu disposarà ara de més facilitats en ser coresponsable d'aquest muntatge. La peça, una de les imprescindibles en el repertori líric més popular, demana un gran repartiment, ja que les exigències vocals del llibret són notables. Una de les raons per les quals Il trovatore no és un fix en les programacions operístiques és, de fet, que es vol complir amb les expectatives del públic en cada versió.

El drama en quatre actes, basat en l'obra homònima d'Antonio García Gutiérrez, se situa al Palau de l'Aljafería de Saragossa. La peça demostra la força destructiva i irreparable de la venjança i la gelosia. Habitualment, aquesta falsa òpera històrica llueix decorats amb claustre, cort, castell i presó. Deflo ha aparcat tot això en la seva primera producció. A canvi, opta per unes teles de seda que simbolitzen els dos món contraposats: el del comte de Luna, que desitja casar-se amb Leonora, i el d'Azucena, filla d'una bruixa que ha acollit Manrico i que té tota la informació dramàtica, que sabrà utilitzar per venjar la mort de la seva mare a la foguera. En l'obra gairebé no hi ha acció: tot és narrat. Deflo aporta a la història una mirada èpica i no romàntica –«de baralles en saben fer més i millor Steven Spielberg i Francis Ford Coppola», diu, irònic.

El vestuari té tocs expressionistes: s'utilitzen els mínims elements per veure el parentesc dels diferents personatges, inspirant-se en la roba medieval però fugint de la carcassa vistosa però inexpressiva. I és que Deflo, deixeble de Giorgio Strehler fa 40 anys, reivindica una òpera que respiri pels seus mateixos porus. Critica les revisions operístiques que s'encaparren a traslladar les diferents accions «a l'Afganistan». Deflo ho raona: «Ja sé que els gitanos han estat històricament perseguits. Però un sol documental de la televisió ho sabrà explicar millor que una versió d'Il trovatore centrada en aquest drama.»

Versió íntegra

La direcció musical és de Marco Armiliato. En aquesta producció i de manera extraordinària, segons argumenta Matabosch, no es retalla més que les repeticions, mantenint totes les cabalette compostes per Verdi. Armiliato defensa que «el públic ha de disfrutar del ritme de l'espectacle i de tota la seva música». Aquesta lectura li ha estalviat retallades en la partitura sovint traumàtiques, segons diu. Sí que s'han estalviat les reiteracions de les cabalette, «per no fer patir els cantants i, potser, també el públic».

Per poder posar en escena les 19 funcions al Liceu ha calgut muntar tres repartiments diferents. En el primer hi figuren les grans veus, però, per Matabosch, els altres no desmereixen i «sorprendran». Fiorenza Cedolins és Leonora. Interpreta el paper per dissetena vegada i ja aclareix que és el primer cop que ho fa amb l'essencialisme brechtià de Deflo, que compara amb la cosmovisió zen. També Luciana d'Intino (Azucena) recorda el primer «desacord» amb el director d'escena. La mezzosoprano debuta al Liceu en una producció operística.

El colofó del desè aniversari
L'estrena de demà, amb la presència dels reis d'Espanya, és una de les dates en vermell del desè aniversari en la reobertura del Liceu. El director d'escena, Marco Armiliato, recorda que el seu primer treball a Barcelona va ser al Victòria, quan el Liceu era un gran forat com a conseqüència de l'incendi. El Liceu innova amb Il trovatore. El 22 de desembre es retransmetrà en directe a 180 sales de cinema d'arreu del món. Superarà l'experiència local de l'Anella Cultural. Un altre repte d'Il trovatore és inaugurar com a teatre d'òpera la Llotja de Lleida. Serà el 20 i el 23 de gener. Una altra bona notícia per a una temporada en què s'ha consolidat el lligam entre el públic i el Liceu.

JORDI BORDES
El Punt