Cerca de notícies

Enquesta

Alicia Torra de Larrocha: "La meva mare se sentia a Andorra com si fos a casa"

22/11/2009 |

 

 

El Concurs Internacional de Piano Premi Principat d'Andorra-Memorial Alicia de Larrocha es va inaugurar, ahir. Aquesta edició comptarà amb la presència de la filla de la gran pianista, Alicia torra de Lar-
rocha, que va compartir els seus records amb aquest rotatiu.

--¿Com era la relació de la seva mare amb Andorra?
--Ella va venir diverses vegades. Crec que assistia a l'acte de cloenda --del concurs de piano--, era una cosa molt especial, perquè normalment no anava enlloc.

--Era una persona que treballava molt.
--Moltíssim, a part de treballar molt també era poc donada a actes socials, de veure gent. Aquí va venir i sempre m'explicava quan tornava que havia estat amb el jurat havien anat a dinar amb un ambient molt familiar. La meva mare se sentia a Andorra com si fos a casa

--¿Vostè toca el piano?
--M'encanta el piano, però mai l'he practicat. Potser per tenir facilitat d'oïda ha fet que no estudies, no sé llegir però toco al meu aire les coses.

--L'oïda li ve de les dues parts de la família.
--Sí, el meu pare va ser pianista. Quan eren joves, abans de ser matrimoni, tocaven junts a dos pianos. Van fer bastants concerts per tota Catalunya. Quan vam aparèixer els fills algú s'havia de quedar a casa i fer-se càrrec de nosaltres. A casa meva va ser al revés del més comú. En aquest cas el meu pare va deixar la seva carrera per dedicar-se a l'escola de música, que la mare havia heretat del seu mestre Frank Marxhall i cuidar-nos. Per la seva part, ella viatjava tocant pel món.

--¿Quin era la clau de l'entesa amb el públic?
--No ho sé, perquè quan estava a l'escenari no pensava en les persones que hi havia assegudes, estava capficada exclusivament amb la música i la interpretació. No volia pensar en el públic perquè la podia posar nerviosa. En el moment de començar a tocar es transportava totalment a la música. Fora de l'escenari, sempre va agrair molt el sentiment de la gent.

--¿Era una persona molt tímida?
--Era extremadament humil, no li agradava que la veiessin i si hagués hagut un biombo al davant mentre tocava, millor.

--¿Com recorda els moments en què tornava a casa després de les gires?
--Era tot. Quan sabíem que faltaven pocs dies perquè tornés, era un moment d'alegria i sempre preguntàvem d'on venia i què ens portava. De petits això era molt dur. Amb els anys te'n vas fent a la idea i després doncs ho acabes entenent. També ha de ser molt dur per a la persona que marxa i deixa la família llargues temporades amb els fills petits.

--Del que els portava, ¿què es el que més li va sorprendre?
--A mi sempre em portava nines dels països. Si anava a Holanda, típica d'allà. Molt diverses i de tots els llocs on tocava.

NÚRIA SALVÀ
El Periòdic d'Andorra