Cerca de notícies

Enquesta

Per fi, 'Les troyens'

8/11/2009 |

 

El Palau de les Arts de València torna a atreure tots els focus amb la tardana estrena a l'Estat del gran fresc virgilià d'Hector Berlioz.

Amb sinceritat, ens hauríem estimat més que hagués estat el Gran Teatre del Liceu, però finalment ha estat el Palau de les Arts de València el que, de nou més intrèpid, s'ha encarregat de l'estrena a l'Estat de Les troyens de Berlioz. Helga Schmidt, la màxima factòtum del coliseu, sap com donar campanades mediàtiques (convidar bona part de la premsa internacional tampoc fa mal) i, com amb el Ring dirigit per La Fura dels Baus o el Parsifal a càrrec de Werner Herzog que va obrir el curs passat, ha creat un reclam irresistible. Ara falta saber si aquests són els primers i últims fulgors d'una temporada que, sobre el paper, té un perfil molt més baix, en especial pel que fa als repartiments. La radical jivarització del programa de mà no és un bon senyal.

El futur de la humanitat és a l'espai? Tant Parsifal com aquests Troyens acaben amb naus interestel·lars a la recerca de nous mons. Hi ha una altra sensació de déjà-vu, en aquest cas deguda a la proximitat de Götterdämmerung, o, el que és el mateix, vam tornar a tenir un nou desplegament dels recursos habituals de la Fura, secció Carlus Padrissa: grans màquines, projeccions a dojo, gent penjada amunt i avall, vestuari (Txu Uroz) amb túniques amb caputxa i uns troians a mig camí dels soldats imperials de La guerra de les galàxies i els jugadors d'hoquei gel, i també flaquesa dramàtica quan l'escena depèn de la interacció entre els personatges més que no pas dels cops visuals.

Cert és que Padrissa, sempre fantasiós, ha trobat un equivalent raonable a la trama (a la qual, per altra banda, i com en la Tetralogia, és força fidel): un cavall de Troia informàtic, un virus letal, acaba amb una civilització, la dels fills d'Ilió, les restes de la qual esdevenen al seu torn un virus que infecta Cartago abans de salpar amb les seves naus espacials cap a Mart, en una imatge molt més reeixida que l'autoimmolació de les troianes al segon acte.

Un cop més, les projeccions de Franc Aleu constitueixen una part essencial de l'impacte de la proposta, ja sigui l'ambient desolat de la Troia assetjada, les serps que devoren Laocoont, o, en un registre més lleuger, la representació dels oficis cartaginesos. També hi ha, tanmateix, alguns errors de càlcul, com la presència permanent del cavall ideat per Roland Olbeter. Bons moments, en definitiva, però menys ben lligats que en el Ring.

Nou cop mediàtic de Helga Schmidt: tenir al fossat Valeri Gergiev, berliozià reconegut que, a banda de les forces del Mariinski, en territori operístic es mou al Met, Salzburg i poc més. La seva versió va tenir el tremp, el color, l'èpica i la lírica que el gran fresc virgilià necessita. Com és obvi, és un gran ajut comptar amb una orquestra i un cor superlatius, la pedra angular (esperem que per molts anys) del projecte valencià.

Malgrat això, i essent Gergiev com és, hi va haver de tot, moments d'una delicadesa inefable, com en l'inici de la Chasse royale et orage, d'altres on va injectar energia positiva per evitar el risc de decaïment en els passatges més cerimoniosos, però moments d'una blanor exagerada.

Repartiment incoherent

El principal problema del repartiment va ser la incoherència, a més d'una prosòdia francesa molt millorable. Elisabete Matos va ser una Cassandre posseïda per les seves funestes visions i adolorida per la incredulitat general, però va estar incòmoda en una tessitura híbrida que posava a prova la zona de pas al greu. Malgrat una perruca dissenyada pel seu pitjor enemic, Daniela Barcellona va donar apropiat caràcter regi a Didon, més convincent en la ràbia que en el dolor per l'abandó d'Enees: al seu comiat de Cartago li van faltar unes unces més d'emoció.

La cultura vocal de la mezzo italiana era totalment aliena a la de Stephen Gould. Hi ha hagut tenors wagnerians que han estat grans intèrprets d'Enée (pensem en Vickers i Heppner), però el paper necessita, a més d'heroisme, unes bones dosis de souplesse (és massa tard per a Alagna?) que el cant forçat de Gould, amb aguts atacats amb esforç sobrehumà (quan no evitats, com el do de l'ària), no té. Tot i això, el tenor nord-americà va fer en el duo d'amor amb Didon esforços lloables de modular amb sensibilitat la línia.

Exceptuant el Narbal de Stephen Milling, el nivell dels secundaris va ser molt mediocre, amb la qual cosa ens queda el moment vocal més extraordinari de la vetllada, la cançó d'Iopas amb un Eric Cutler d'elegància commovedora i agut insultant. Massa retrets per a una funció, en definitiva, històrica? Potser l'amor excessiu a l'obra ens encega, però el cronista ha de reconèixer la seva immensa alegria per poder dir: per fi, Les troyens!

Xavier Cester
Avui