Cerca de notícies

Enquesta

Isolde transcendent

18/10/2009 |

 

Si a Londres gaudim de sumptuositat musical i austeritat escènica, a Barcelona hem d'estar ben atents perquè la neteja al Palau no sigui superficial.

Serà l'extrema austeritat de les posades en escena una possible via d'estalvi dels teatres d'òpera en temps de crisi com aquest? Per descomptat, aquest és un comentari a mig camí entre la ironia i el cinisme, tot i que a vegades és difícil discernir què és primer, si l'òrgan o la funció. Sigui com sigui, és ben probable que el despullament minimalista a què estan arribat els muntatges d'un dels directors més actius del moment, Christof Loy, neix d'una convicció artística més que no pas d'una necessitat pressupostària. La Royal Opera House de Londres reincidia amb Loy amb una nova producció de Tristan und Isolde que, en conjunt, era menys rodona que l'encara més ascètica i radical Lulu que, segons ens comenten, fa poc a Madrid ha generat fugides en massa del públic del Real.

Loy i el seu dissenyador, Johannes Leiacker, han creat dos espais diferenciats, un al fons de l'escenari, on se'ns mostra intermitentment un banquet i els seus efectes posteriors, i un altre al davant, molt més buit (dues cadires i una taula com a màxim). El món cortesà i decadent, de les convencions socials, del poder masculí (Isolde s'hi mou com engabiada) es contraposa així a l'espai claustrofòbic on els dos amants dirimeixen les seves convulses emocions.

La Personenregie és extremadament detallada per als protagonistes d'una història d'amor, en definitiva, ben trista, i que culmina amb una Isolde sola amb el cos de Tristan. Mor realment? Importa, de fet? Hi ha altres detalls aconseguits, com l'aïllament de Marke respecte a la seva cort i els amants (sempre està d'esquena fins que li revelen la seva traïció), si bé Loy s'estavella en passatges quasi impossibles com la matança del tercer acte. Aquest muntatge de gran nitidesa va ser sorollosament esbroncat el dia de l'estrena, però potser ja comença a ser hora que els espectadors d'arreu del món comencin a distingir entre la legítima dissensió artística i la rebequeria de nen enrabiat perquè no surt un vaixell quan toca.

A nivell musical el gaudi va ser quasi absolut, perquè el Covent Garden va aplegar un repartiment, sobre el paper, perfecte, d'aquells que fa anys i panys que no es veuen a Bayreuth, començant per la Isolde de Nina Stemme. Com ha crescut en el paper des del debut el 2003 a Glyndebourne i les seves experiències al Verd Turó! La soprano sueca domina tots els aspectes vocals i dramàtics, des de l'anorreadora fúria inicial fins a un eteri Lust final que va deixar flotar cap a l'eternitat. Com en la premiada Salome liceista, Stemme demostra estar en un moment impressionant de plenitud.

Ai las, és dolorós veure patir un gran cantant com Ben Heppner. Una veu amb minva de presència i brillantor, notes trencades, aguts ardus: les coses no van anar bé, i abans del tercer acte es va anunciar una indisposició. Tanmateix, el tenor canadenc és un artista d'una integritat admirable, incapaç de caure en el mal gust o el baladreig, i quan la veu responia, la seva concepció melangiosa de Tristan estava servida per un cant de línia impecable. Michael Volle va ser igual a si mateix, és a dir, excepcional, aquí un Kurwenal d'inusitada noblesa, mentre que Sophie Koch continua movent-se cap a repertoris més dramàtics amb una Brangäne de gran presència. Punt i a part per a Matti Salminen, ben coix però de veu indestructible. Quants cops deu haver cantat el rei Marke? I tot i això, commou fins a l'última fibra.

Antonio Pappano potser no serà un geni de la batuta, però sí un gran director d'òpera, perquè entén les veus i els dóna suport en tot moment. Tant al fossat com a l'escenari, aquest Wagner va estar presidit pel cant, amb temps que deixaven desplegar el text sense problemes, cantells amorosits però tensió sempre present. Si Heppner hagués tingut el dia, aquest Tristan hagués estat d'una bellesa insuportable.

Xavier Cester
Avui