Cerca de notícies

Enquesta

La música s’imposa a la tecnologia de ‘L’arbore di Diana’ al Liceu

3/10/2009 |

 

Una escena de ‘L’arbore di diana’, que va obrir la temporada del Liceu.

Barroc amb aclaparadora estètica manga. La inauguració de la temporada d’òpera del Liceu amb un hit vienès del segle XVIII es va saldar, dijous a la nit, amb una càlida acollida del públic. L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler i del cèlebre llibretista Lorenzo da Ponte, que el valencià compartia amb el seu coetani Mozart, va pujar per primera vegada a l’escena del coliseu líric.

Una estrena atractiva vista des de l’òptica de recuperar un dels nostres autors més grans i també per la posada en escena de Francisco Negrín, que ha creat un embolcall del segle XXI per a aquesta història sobre el triomf de l’amor lliure sobre l’imperi de la castedat imposada per la rigidesa dels preceptes morals.

El Gran Teatre va certificar la conjunció del text i música d’aquesta parella de creadors que va convertir les seves obres en fenòmens pop similars als dels castrati de l’època o els actuals de Broadway. A partir d’una història de desenvolupament senzill, exposada amb enganxoses melodies i belles àries, aquesta òpera buffa va imposar la seva llei gràcies al sòlid repartiment i a la direcció musical de Harry Bicket.

Però, ¿es pot parlar també d’excel·lència en el muntatge? Abans de respondre a aquesta qüestió s’ha de deixar clar que les dimensions de l’escenari del Liceu i del mateix teatre suposen un risc per a un muntatge amb limitada presència de personatges i situacions. La sensació és que queda molt espai per omplir i els moments de brillantor d’aquest desplegable còmic operístic no són suficients per eliminar una certa sensació de fredor.

La pugna entre les deesses Diana (una aclamada Laura Aikin) i Amor (el fantàstic contratenor Michael Manici) centra l’acció d’aquest món de nimfes i pastors amb l’arbre purificador de la deessa de la castedat al centre, d’on pengen pantalles de plasma amb imatges de branques, fruits i ornaments barrocs. En aquest futurista marc, amb un colorista vestuari de vinyeta, es desenvolupa aquesta fantasia pletòrica de sensualitat, innocència i perversió.

 

UN BON REPARTIMENT /L’elenc va estar sempre a l’altura, i va mostrar un gran nivell interpretatiu tant en el terreny vocal com en l’actoral. A més dels protagonistes, van brillar la vis còmica de Marco Vinco (Doristo) i el desplegament de Steve Davislim (Endimion, el seductor de Diana) i Charles Workman (Silvio), així com la gràcia i desimbolura de les delicioses nimfes Ainhoa Garmendía, Marisa Martins i Jossie Pérez.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya