Cerca de notícies

Enquesta

Òpera d'estètica manga

30/9/2009 |

 

El Liceu estrena amb dos segles de retard l'òpera bufa 'L'arbore di Diana', del compositor valencià Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte.

 

Diana tenia un arbre, un arbre que donava pomes, vermelles i sucoses a les nimfes castes i pures, i podrides i negres a les que es deixaven temptar pel sexe. Davant la catàstrofe, Diana acaba deixant-se convèncer per Eros i canvia les lleis. Ara totes les pomes seran vermelles i voluptuoses. Aquest és, a grans trets, el llibret que va escriure Lorenzo Da Ponte per a l'òpera L'arbore di Diana. El compositor va ser un valencià establert a Viena, Vicent Martín i Soler, la popularitat del qual va arribar a influir en la moda del segle XVIII.

Tres segles després, la popular òpera, oblidada a la Biblioteca de Viena, s'estrena demà al Gran Teatre del Liceu en coproducció amb el Teatro Real, on es veurà la primavera que ve, amb direcció escènica de Francisco Negrín i sota la batuta de Harry Bicket.

"És un himne al plaer i al viure, al carpe diem -assegura el director d'escena-. Va ser una òpera molt popular, amb unes melodies tan enganxadisses que quan es va estrenar la gent comprava les partitures i les tocaven a casa seva".

Negrín, que anteriorment ja havia muntat tres produccions de l'òpera Una cosa rara, de Martín i Soler, ha volgut conservar la clàssica estructura teatral de l'època barroca, amb els decorats que pugen i baixen segons si els personatges van i vénen del cel o l'infern, però alhora l'ha vestit amb una estètica manga. "El manga també parla de déus, de sensualiltat i de sexualitat, diu que no mola ser una deessa casta, és un argument molt modern". I conclou: "Crec que he aconseguit una estètica moderna en una història clàssica".

En l'àmbit musical, Negrín i Bicket coincideixen que "és com un musical de l'època, de melodies fàcils i llibret humorístic", però el director musical té clar que per molt que es compari Martín i Soler amb Mozart, aquest segon sempre es va distingir "per fer una música més complicada". Amb tot, reconeix que l'èxit comercial del compositor valencià va dur el salzburguès a escriure Les noces de Figaro i, posteriorment, La flauta màgica. "És clar que Mozart va robar a Martín i Soler. Hi ha trossos de La clemenza i La flauta que són d'ell, però revestides de la sofisticació típica mozartiana".

Pel que fa al personatge de Diana, la soprano nord-americana Laura Aikin assegura que "té passatges més difícils que la Constanza" de Mozart, i que escènicament és un personatge molt sensual, alhora que té un caràcter molt guerrer: "És el personatge amb més càrrega sexual que he cantant mai".

Sobre la posada en escena de Negrín, la soprano té clar que la vigència del tema és absoluta. "La castedat no funciona. És clar que no hem de perdre el nord moral i hem de posar límits, però l'obra té un missatge claríssim, i és que no es pot viure només en castedat".

Marta Porter
Avui